Per les que lluiten

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La del 8 de març ha esdevingut una data de reivindicació massiva, tal com s’ha comprovat els darrers anys. Malauradament, s’acostuma a recordar la desigualtat de gènere quan s’apropa aquesta data. I, alhora, també és necessari evitar caure en la satisfacció quan comprovem que la societat fa seu el 8 de març i que la reivindicació actual és molt més massiva que la de fa uns anys, quan la lluita feminista era molt menys visible i les seues promotores —i promotors— ignorats i marginats. Perquè la satisfacció desactiva les lluites i aquesta s’ha fet transversal a força d’insistència, de constància i de tenacitat. El camí recorregut els darrers anys ha estat fruit d’aquesta actitud que cal mantenir perquè el feminisme es consolide en tots els àmbits de la societat.

Precisament, ara fa tot just un any, els carrers es van omplir com mai abans arreu de l’Estat per reivindicar la igualtat de gènere en tots els espais socials, laborals i institucionals. Pocs mesos més tard, la societat tornaria a esclatar després de la sentència judicial contra els membres de l’autoanomenada Manada, que van ser condemnats per abús i no per violació —i en conseqüència van eixir de presó— després dels fets dels Sanfermines de 2016. Aquelles respostes socials van condicionar les posteriors formacions de governs català i espanyol. El primer, amb vuit homes i sis dones. El segon, amb onze dones i set homes. Era l’exemple més aclaridor que la lluita social per la igualtat de gènere pressiona les altes instàncies perquè actuen en conseqüència. Tal com van fer tots dos executius.

Ara, amb l’amenaça de Vox, entestat a desfer qualsevol política favorable a la igualtat de gènere, objectiu que sostenen amb arguments d’allò més grollers; amb el simplisme del Partit Popular, que a través del seu líder —un home, és clar— han tingut el valor d’explicar a les dones què suposa un embaràs; amb el fals feminisme de Ciutadans, que no és més que una proclama estètica amb fons antic per mirar de sumar-se a una onada imparable... Amb tot això, i amb aquells que mitjançant autobusos amb missatges d’odi demanen a tots tres partits erradicar les polítiques feministes, els motius per reivindicar el 8 de març i la igualtat de gènere són més evidents que mai.

També és obvi que aquesta lluita de què ara tothom és conscient —els qui la practiquen i els qui la detesten— fa uns anys passava desapercebuda socialment i mediàticament. Han estat aquells i aquelles els qui des de l’anonimat, amb l’afany de fer avançar la societat pel camí de la igualtat, amb propostes sovint ridiculitzades que ara bona part de la gent assumeix, reivindica i exigeix aplicar, els qui han fet possible que els darrers 8 de març hagen esdevingut un clam massiu per la igualtat de gènere, els qui han fet possible l’evolució feminista gràcies a sumar consciències. La societat no només assumeix la necessitat d’avançar per aquesta via: també s’adona que hi ha gent que té por de la igualtat, que les dones integren i actuen en la societat amb les mateixes condicions que els homes.

Precisament per això, en les pròximes cites electorals no sols hi ha en joc preservar la singularitat política i institucional dels territoris que integren l’Estat. Hi ha, sobretot, el perill de retrocedir en la igualtat de gènere per part d’aquells que volen fer veure que el masclisme no existeix per poder-lo imposar sense límits. No es pot permetre que el corrent de regressió que amenaça Europa acabe dominant la política.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps