Les veritats de Tardà i les confessions de Soraya

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Carme Forcadell ha estat la darrera a declarar davant el Suprem. A partir d’aquell moment havia de començar la pitjor part del judici, amb la infinitat de testimonis que citarà l’extrema dreta i els qui seuen al seu costat; amb la posada en marxa, a tot gas, de la maquinària propagandística que intentarà retratar els acusats com a terroristes (“el plan de ETA” de Casado) o colpistes. I tot serà adequadament amplificat pels mitjans del règim, que donaran com a veritats totes les monstruositats que atribuïran als presos polítics.

Ens diuen colpistes precisament els que provenen d’una tradició totalitària, de corrents de pensament que aplaudien amb les orelles les dictadures criminals de Franco i de Primo de Rivera o que eren obertament filonazis. Comparen l’1 d’octubre amb cops d’Estat militars que van causar centenars de milers de morts. La veritat és absolutament accessòria davant la dreta extrema que pugna amb força per erigir-se en la salvaguarda de les essències pàtries. És una cursa enfollida de què treu profit el PSOE que, sense fer res, passa per progressista malgrat que dins seu també té amplis sectors que coven l’ou de la serp.

Però resulta que el primer testimoni a declarar va ser Joan Tardà, un dels grans. I dimecres ho va tornar a demostrar. Probablement la seva ha estat, fins ara, amb permís de Cuixart i Junqueras, la intervenció més contundent i aclaridora. Tardà va tenir alguns moments estel·lars, sublims. Responia amb tanta serenitat com vehemència, assumint orgullós l’1 d’octubre i retratant, un cop més, que ningú té el mínim problema per parlar en castellà, que els problemes afloren quan algú intenta fer servir el català. El mateix va evidenciar Carme Forcadell, per tal com va finalitzar la seva intervenció amb unes paraules que deuen haver irritat alguns d’aquí i d’allí: ‘no tengo ningún problema en hablar en español, porque el español es también una lengua de Catalunya y además es la lengua materna de muchos catalanes y catalanas”, tal com va succeir amb Junqueras en tornar a dir que estimava Espanya, irritació als extrems, el discurs republicà desubica el més nacionalista.

Pel bàndol del Govern espanyol va obrir el foc la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, que no va dubtar a assenyalar Junqueras, tal com ja havia fet la defensa de Meritxell Borràs o la mateixa Fiscalia atribuint-li la màxima responsabilitat i la màxima pena, 25 anys, per l’1 d’octubre. Soraya va ser especialment punyent contra Junqueras, de qui va dir que només volia parlar del referèndum i de res més, malgrat que en nombroses ocasions havien parlat de molts altres temes, per exemple de passar els crèdits de curt a llarg que Soraya va vetar sempre. La filla del general, al final, va quedar atrapada en les seves pròpies mentides sense que el magistrat ponent li recordés que quan un testimoni menteix comet perjuri. El més curiós és el contrast entre els dards de Soraya a Junqueras i la prolífica literatura patriòtica que atribuïa incessantment a Junqueras acords amb el diable, pactes vergonyants per sortir de la presó i conspiracions per fer avortar el referèndum. Algun dia, alguns inflamats nacionalistes d’aquí hauran de donar explicacions sobre la brutícia que escampaven a tort i a dret.

També va ser Joan Tardà qui va evidenciar les misèries del PSOE, quan va recordar que va ser aquest partit qui el 2 d’octubre va presentar una moció per reprovar Soraya per la violència policial de l’1 d’octubre, alhora que denunciava els centenars de ferits, tal com també van fer alguns alcaldes socialistes. El PSOE es va fer enrere el 3 d’octubre quan el rei va fer seu el “¡a por ellos!”.

Els Borrell, barons territorials i il·lustres relíquies, que continuen manant molt, professen la mateixa fe patriòtica que Ciudadanos o el PP. Borrell ha estat durant els darrers anys la musa de Societat Civil Catalana, la que pretenia ser l’ANC del nacionalisme espanyol, amb la diferència que l’entitat espanyolista es finançava amb tota opacitat, ultra haver estat presidida per personatges que han acabat plegant per fotre la mà a la caixa o que han mantingut vincles amb l’extrema dreta o que alhora es dedicaven a l’escarni, a les xarxes socials, a través de perfils anònims. El PSOE no és el mateix que el PP. Però sovint s’hi assembla tant que esborrona. Ja l’hi va dir Gabriel Rufián a Sánchez: quin és el seu psoe? O depèn del dia i del grat del vent?

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Sol
Sergi Sol

Periodista