Hem vist desfilar tuits, retuits i llonganisses. Hem vist hòsties i somriures, cares d'estupefacció i impertinències. Tres setmanes de judici on hem vist, una rere l'altra, imprecisions indignes d'un Tribunal Suprem, d'una fiscalia i d'una advocacia de l'Estat. Hem vist com es feia gala de l'incomprensible desconeixement del personal que té la potestat de jutjar i –atenció a la tragèdia– dictar sentència. Una sentència que podria suposar privacions de llibertat de més de vint anys.
Hem vist, en una nova jornada per no badar boca, les declaracions de Tardà, Mas, Sáenz de Santamaría i Rajoy. Hem vist la dignitat antifeixista de Baños i la negativa de Reguant a declarar mentre l'acusació popular sigui en mans de VOX. Hem tingut temps de quedar-nos astorats amb les llacunes i contradiccions de l'exvicepresidenta, amb el desconeixement dels fets i amb la necessitat imperiosa d'aplicar el 155. Amb els oblits, les relliscades i les inconcrecions de l'expresident.
Vuit sessions on hem vist una acusació d'un passotisme que espanta, amb preguntes erràtiques, poques ganes de ser diligents, inconsistència en les proves, apriorismes en les afirmacions i una tirallonga de "fets consumats" que es fonamenten en allò que es diu a Twitter. Sense cap altre argument o evidència de pes que pugui donar alguna certesa a l'acusació.
Després de veure tot això, aquest mateix dimecres Carles Puigdemont feia un tuit –sempre Twitter, per glòria dels lletrats inquisidors– en referència a l'altre front judicial obert, el de l'expresident del Barça Sandro Rosell, que quedava en llibertat condicional: "han aturat els peus a l'escamot de togues embogides". No sé si són –o no– togues embogides. Sí que sabem que actuen al dictat d'una idea irrompible que cal defensar a totes i que no ho fan, en cap cas, amb la voluntat de preservar drets elementals com el de la llibertat ideològica, la desobediència civil o la lliure manifestació.
Tres setmanes on hem vist un Estat incapaç d'afrontar els mecanismes de la política, que actua a cop de poder judicial i policial, que fa ús d'una trituradora contra la dissidència, tot activant una maquinària que engarjola ciutadans pel sol fet de pensar i actuar en conseqüència. Hem vist la llicència per difamar, per destruir i per ultratjar rivals polítics. Hem vist misèria, revengisme, una desmesurada incapacitat de voler solucions i d'apropar-se a l'últim sentit de la democràcia. Hem vist un ridícul que no té límits i la pregunta que ve, tot seguit: fins on serà capaç d'arribar?
