Com salvar Podem

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Pocs partits han envellit tan ràpidament com Podem. No ha calgut esperar massa, ni una sola legislatura, per tal de comprovar que els mals endèmics de la majoria de formacions també els afecten en primera persona. Del Podem que ara fa cinc anys omplia tot sol el pavelló valencià de la Font de Sant Lluís queda ben poca cosa. Els dos grans protagonistes d’aquella jornada, Pablo Iglesias i Íñigo Errejón, han partit peres i no es parlen entre ells. La capacitat de convocatòria s’ha reduït considerablement i el discurs polític, que aleshores semblava tan trencador, ha quedat rovellat. Com dirien els ideòlegs de La Hora Chanante i Muchachada Nui, Podem és un partit “viejoven”. Un adolescent amb costums més propis de la tercera edat.

Podem no ha assaltat el cel ni tampoc no ha estat capaç de rellevar els socialistes com a força hegemònica de l’esquerra espanyola. Hi havien pronosticat la pasokització del PSOE i, ben al contrari, han contribuït a la seua perpetuació com a referent progressista principal. Algunes enquestes els situen –gràcies a les confluències– en una posició lleugerament millor a la que va ocupar IU a mitjans dels anys 90. Només això.

No es tracta exclusivament de la pugna Iglesias-Errejón. Pel camí han quedat els cadàvers polítics de Carolina Bescansa i Luis Alegre, mentre Juan Carlos Monedero, l’únic dels cinc fundadors que es manté fidel a Iglesias, s’ho mira des de la llunyania. La dimissió de Ramón Espinar a Madrid, la renúncia d’Antonio Montiel al País Valencià i l’adéu de Xavier Domènech a Catalunya són baixes igualment significatives. A la història democràtica recent, tan sols l’heterodoxa UCD va patir una sagnia de càrrecs homologable en un període tan breu de temps.

Però, sobretot, s’ha perdut l’efervescència d’un moviment que bevia de l’assemblearisme i ha acabat dominat amb mà de ferro per Iglesias. Podem és Iglesias i Iglesias és Podem. A les eleccions espanyoles del 28 d’abril, les terceres de la formació, les llistes estaran totalment integrades per adeptes al secretari general. Un replegament que liquida la diferència i debats interns que el líder suprem considera tan estèrils com perniciosos.

En efecte, algunes coses de Podem recorden la IU de Julio Anguita. No és estrany que Iglesias i ell siguen bons amics. Del “programa, programa, programa” de l’excoordinador general d’IU a les imposicions que Iglesias va posar-li a Sánchez –vicepresidència, ministeris diversos i control del CNI i de RTVE incloses– per tal de ser investit, no hi va tant. Si més endavant Iglesias va involucrar-se a fons perquè la moció de censura de Pedro Sánchez tinguera èxit va ser per higiene democràtica i perquè ningú no li hauria perdonat un segon derrapatge.

Del 21% que Podem, IU i les confluències catalana, valenciana i gallega van aconseguir als comicis de 2016, les enquestes amb prou feines els en garanteixen el 14%. Algunes, fins i tot, els en donen l’11% com a conseqüència de la previsible concentració del vot en la figura de Sánchez. I és que el PSOE no presentava una salut més robusta, però el seu pas pel Govern li ha proporcionat oxigen i el control de la iniciativa política. L’amenaça d’un retorn de la dreta –extrema com mai– és la millor vitamina per als socialistes, que estan en condicions de recuperar vots per l’esquerra i pel centre.

Al País Valencià, el 26 de maig, Compromís competirà amb el PSPV a l’hora de captar les desenes de milers de votants que en 2015 van introduir la papereta de Podem o d’Esquerra Unida i que ara no se’n sentiran motivats. Quatre anys enrere, per separat, Podem i EUPV van sumar el 16% dels vots, però les circumstàncies han canviat bastant. Han canviat tant, de fet, que els uns i els altres s’han vist forçats a arribar a una entesa a espentes i redolons. Una entesa que ha costat molt de parir.

El suport extern al Consell per part de Podem i l’extraparlamentarisme d’Esquerra Unida els ho posa difícil. No poden vendre gestió i tampoc no poden criticar obertament la tasca duta a terme pel Govern del Botànic, per poc agosarada que els hi semble. De la primera funció s’encarregaran PSPV i Compromís, i de la segona, el trident de la dreta que ja es prepara per accedir en cavall al Palau de la Generalitat. Una pujada en vots i en escons dels socialistes i els valencianistes pot resultar insuficient si la llista conjunta situada a la seua esquerra s’afona a les urnes.

Per tant, com ha d’acarar la campanya electoral Unides Podem? Aquesta és la qüestió que realment importa. Sense un candidat que entusiasme, l’opció que els queda és incidir en aquells aspectes que han eixit endavant gràcies a la pressió parlamentària de Podem: la creació de l’agència antifrau, la modificació de l’IRPF en favor de les rendes més baixes, la lluita contra la pobresa farmacològica… Remarcar tot allò que s’han convertit en una realitat pel seu treball i la seua capacitat negociadora. A PSPV i Compromís també els convindria fer visible aquesta influència determinant.

D’altra banda, és clar, Podem i Esquerra Unida han d’exigir un Botànic II més valent. Molts dels votants de 2015 senten que caldria haver anat més enllà. És a tots ells als quals han d’adreçar-se de manera decidida, tot evitant que retornen a l’abstencionisme, el camí que, a la mínima, acostumen a prendre els votants progressistes més volàtils o crítics.

El factor distorsionador que representen les eleccions estatals del 28 d’abril encara complica les coses. Si l’anomenat “vot útil” es concentra en el PSOE, com apunten la majoria de les enquestes, Unides Podem podria ocupar una posició massa endarrerida amb vista als següents comicis, els del 26 de maig. I sense un grup seu ben nodrit a les Corts, la reedició del Botànic estarà seriosament en risc. Així doncs, PSPV i Compromís, hauran de calibrar els atacs que hi puguen dirigir i, sobretot, encaixar amb estoïcisme els que hi puguen rebre. Si volen sumar 50 escons a les Corts, han de conjurar-se per salvar Podem.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Víctor Maceda
Víctor Maceda

Periodista d'EL TEMPS i autor del llibre El despertar valencià (Pòrtic, 2016).