No se li pot dir feixisme?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Són feixistes Vox, el Reagrupament de Marine Le Pen o Alternativa per Alemanya? Enmig de l’escalada de populisme ultra, pensadors no precisament vinculats a l’humanisme liberal o d’esquerres es queixen d’una certa “banalització” del mot feixisme per part d’un progressisme sempre disposat —diuen— a veure fantasmes. Fantasmes? Primo Levi, supervivent de l’Holocaust, no menystenia allò que alguns en diuen fantasmes i no es va estar d’alertar que “cada època té el seu feixisme”. Una frase que he descobert encapçalant el llibre Feixisme. Una advertència, publicat el 2018 per Madeleine Albright, que va ser secretària d’Estat amb Bill Clinton. I que de nena va patir el feixisme en la seva pròpia carn, havent de fugir ella i els seus pares de Txecoslovàquia per no caure sota les urpes de Hitler. Aprofundint en la seva vivència, Madeleine Albright s’endinsa al cor de les tenebres amb aquesta frase: “A diferència de la natura, a la qual el buit la fastigueja, el feixisme és capaç de donar al buit una bona acollida”. I es pregunta Madeleine Albright quant de buit caldrà encara que aterri a les nostres societats perquè quedi prou clar que el populisme ultra és feixisme, amb tot el seu potencial d’amenaça i destrucció.

Els presagis i les premonicions que provoca la sacsejada ultra d’aquests últims anys, especialment a Europa, venen de lluny. Just acabada la Segona Guerra Mundial, tant Albert Camus com Erich Fromm van alertar que el feixisme estava malferit, sí, però no pas mort. I que tenia prou potencial per refer-se. I és això el que està passant. Pot ser que el crit d’alerta més intens i més elaborat dels que estan travessant Europa sigui el del pensador neerlandès Bob Rimen, difós en el seu llibre Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme, publicat també en 2018. Riemen penetra en les perversions que la depressió econòmica ha provocat en el que anomena l’home-massa i en la societat kitsch. Gent que, en despertar bruscament del somni de l’hedonisme i de la indiferència, se sent ferida, i opta pel ressentiment i l’odi que li subministra l’ultranacionalisme redemptor. És la tornada del feixisme, i Riemen arrodoneix la qüestió dels noms i les terminologies: “Avui dia podem constatar que allò que amb tota evidencia és un ressorgiment del feixisme, a la nostra societat encara no es pot anomenar pel seu nom”.

El ressentiment i l’odi, com a estructura emocional, omplen, doncs, el buit a què es referia Madeleine Albright, i encara queda prou espai per encabir mecanismes com la mentida i la confusió. Components que semblen temptar —per deriva involuntària o amb plena consciencia— intel·lectuals que han passat de la legítima i lúcida dissidència a escriure coses com aquesta: “En nuestros tiempos, la expansión de la etiqueta fascista —con las variantes de facha, franquista y falangista— ha creado millones de circuitos neuronales que se encienden para dar la alerta contra todo lo que no forma parte del sistema de creencias del ultraprogresismo, la pasión identitaria y la ideología de género”. Són paraules del traductor i crític literari Ferran Toutain, pròxim a Ciudadanos. I tot penetrant en la qüestió de la ideologia de gènere, i del que anomena “feminismo de cuarta ola”, Toutain la identifica com una ideologia “que presenta todos los atributos totalitarios definidos por Hannah Arendt”. Colpidor: els que des des de Ciudadanos s’arrisquen a coincidir amb alguns postulats de Vox, gosen, a més, invocar Hannah Arendt?

“Cien años después, un fascismo posmoderno inicia su andadura en busca de una nueva eternidad”, anuncia l’exsecretari d’Estat de Cultura i exmilitant del PP José Maria Lasalle i, en la línia de Riemen, adverteix del bombardeig d’insults i falsedats, emocions i metàfores que apunta a la destrucció de l’adversari. Tornant a Madeleine Albright, no em puc estar d’esmentar el passatge del llibre en què assenyala i acusa: “si considerem el feixisme com una ferida del passat que estava pràcticament curada, l’arribada de Donad Trump seria com estirar l’embenat i arrencar la crosta”. I aquí resulta inevitable recordar el que va dir Thomas Mann, el 1940, exiliat, en una conferència a Los Angeles: “Deixeu-me que us digui tota la veritat: si mai el feixisme arriba als Estats Units, ho farà en nom de la llibertat”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Llibert Ferri
Llibert Ferri