‘En tu casa o en la mía’ amb Fernando Giner

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Des que exerceix com a entrevistador estrella d’espais televisius com En tu casa o en la mía i Mi casa es la tuya, Bertín Osborne s’ha convertit en l’Iñaki Gabilondo de la dreta espanyola. Els sectors conservadors el troben atractiu, afable, divertit, molt viril i, sobretot, més espanyol que ningú. Un cantant que ben bé podria ser torero i que, a l’era de les fake news, ha descobert la seua vena periodística. De la mateixa manera que La Voz de Iñaki constitueix un autèntic referent per a un electorat progressista transversal, les opinions de Bertín assenyalen el camí a un segment social oposat però igualment nombrós.

Dissabte passat, a l’NBC espanyola que és Telecinco, l’artista va ser entrevistat en prime time per Jorge Javier Vázquez. I, com a gran influencer que és a l’espectre del centre-dreta-ultra espanyol, Bertín no va tenir cap inconvenient a parlar de política. Ans al contrari. Per alguns, saber què votarà el 28 d’abril resulta tan estimulant com, a la vorera d'enfront, conèixer la papereta que escolliran Joaquín Sabina, Víctor Manuel i Ana Belén. Les dues Espanyes, al capdavall.

“Me sirve cualquier partido que defienda la unidad de España, los toros y la paella”, va sentenciar Bertín Osborne a Sábado Deluxe en referència a les properes eleccions estatals. Una expressió redona com la paella, compacta com la unitat d’Espanya i amb la força incombustible d’un bou de la ramaderia Miura. La frase, que és la síntesi de tantes coses, podria adoptar la fórmula de cançó encomanadissa –com el “Y viva España” de Manolo Escobar– fins al punt d’esdevenir la banda sonora de campanya conjunta de Ciutadans, PP i Vox. Optimització de recursos, se’n diu.

Amb un impacte infinitament menor, Fernando Giner, candidat in pectore de Ciutadans a l’alcaldia de València, fa dies que grava el seu ‘En tu casa o en la mía’ particular. Dimecres de vesprada visita veïns del cap i casal que el reben al saló de sa casa, amb tots els quals es fotografia per tal de deixar-ne constància. A aquesta campanya de proximitat l’han anomenada “Cerca de Ti”, potser perquè les persones que Giner visita acostumen a ser amigues o familiars de la gent del seu propi partit. La decoració dels salons i l’amplitud de les terrasses fa evident que, en la majoria dels casos, es tracta d’homes i dones benestants que el dia D potser s’inclinaran pel PP o Vox. No se’n refien de la “veleta taronja” de què tant alerta Santiago Abascal.

Casa per casa, saló per saló, la ruta electoral de Giner evoca la del gnom viatger del pare d’Amélie Poulain. De vegades el paral·lelisme televisiu resulta més tètric i recorda la seu de Mad, la dels dolents dels dibuixos animats de l’inspector Gadget. L’emoció que provoca la visita del candidat valencià de Ciutadans és diametralment oposada a la que causaria una visita sorpresa de Bertín Osborne. No, Giner no entusiasma gens.

Per no entusiasmar, no entusiasma ni els seus companys de partit. No van deixar-lo intervenir a l’acte que Albert Rivera i Toni Cantó van protagonitzar el 20 de gener a la plaça del Patriarca de València. Mentre tothom pensa que Cantó és el millor candidat possible a la presidència de la Generalitat, en el cas de l’Ajuntament de València ningú no es pronuncia obertament en favor de Giner. Un home gris, sense esma, que fa la sensació de ser un candidat dels anys 70 en ple segle XXI. Més enllà del tarannà anticatalanista característic de la dreta casolana d'aquella època, molt poca cosa.

Fins i tot ha modulat el seu discurs sobre l’ús de la bicicleta. Mentre a la campanya electoral de 2015 –enfilat a una de color taronja i amb la seua americana inseparable– preconitzava que València havia de convertir-se en l’Àmsterdam de la Mediterrània, ara anuncia que revertirà alguns dels carrils bicis executats pel govern local de Joan Ribó. Com si de sobte es mostrara més partidari dels models de mobilitat del Caire, Delhi o Hanoi.

A Giner se’l veu nerviós des que el PP ha designat candidata María José Català. De motius, en té de sobra. Contra dues candidates joves com ella i la socialista Sandra Gómez, el seu aspecte caduc encara grinyola més. Però és que, comparat amb el del septuagenari Ribó, prop de 20 anys més major, el seu verb sona antiquat, rovellat. Després de quatre anys d’oposició innòcua, amb l’única competència d’un PP arxiimputat, Giner arriba als comicis amb un full de serveis molt pobre. Les seues iniciatives més vehements han tingut a veure amb la defensa de la unitat d’Espanya i en contra de les subvencions a les “entitats pancatalanistes” –llegiu Acció Cultural, Escola Valenciana i la Societat Coral el Micalet– a les quals pràcticament compara amb ETA. Per ell, la cultura són les antinormatives Lo Rat Penat i RACV. I les tradicions a potenciar, la processó de Sant Vicent i el te deum de la Seu cada Nou d’Octubre.

Giner presumeix de valencianista però no l'escoltem parlar en cap més llengua que no siga la castellana. Un valencianisme de cartró pedra amb què Vicent González Lizondo –a qui imita en públic i admira en privat– n’estaria bastant disconforme. Un regionalisme de figureta costumista de Lladró que desagrada la majoria dels companys de partit. De fet, dos dels cinc regidors que l’acompanyaven al grup municipal han preferit abandonar-lo. Li costa treballar en equip.

I és que Giner és com Bertín Osborne. Li val qualsevol partit que defense la unitat d’Espanya, els bous i la paella. Milita a Ciutadans com podria fer-ho al PP o a Vox. Tant se val. En una entrevista recent a Valencia Plaza va ser el primer integrant de Ciutadans que va obrir la porta a un pacte futur amb Vox: “Ese puente lo cruzaremos en su momento”, va afirmar cofoi tres setmanes abans que l’extrema dreta irrompera al Parlament andalús.

Aquest dilluns, la direcció estatal de Ciutadans –de la qual forma part– va decidir de manera unànime que, siga quin siga el resultat del 28 d’abril, aquesta formació no pactarà amb el PSOE. Un vet que, en canvi, no li han posat a Vox. Fins ara, a ulls de Ciutadans, el PSOE era constitucionalista i Vox, un moviment populista que refusaven per complet. Des d’ahir, els únics acords possibles són cap a la dreta. Tot just allò que tant li agrada a Giner, aquest home del passat projectat en el present. Un Bertín Osborne d’anar per casa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Víctor Maceda
Víctor Maceda

Periodista d'EL TEMPS i autor del llibre El despertar valencià (Pòrtic, 2016).