És un afere de cienci

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Antoni Maria Alcover, l’esforçat mossèn que coneixem pel seu monumental diccionari —completat pel no menys il·lustre Francesc de Borja Moll i per la grandíssima Aina Moll—, va ser moltes coses més que un home gras i colèric, i catalaníssim passional. Fou l’ànima del primer Congrés internacional de la llengua catalana, també un dels benèfics apòstols de la recuperació i dignificació del nostre idioma per a la modernitat, i encara que no sigui qüestió gaire coneguda, un excel·lent escriptor. Més enllà dels seus saborosos relats populars mallorquins que va firmar amb el pseudònim de Jordi Des Recó, hi ha un escrit de circumstàncies, publicat en el volum tercer del Butlletí del Diccionari de la Llengua Catalana sota el títol, gairebé setcentista de Dietari de l’excursió filològica feta amb el Dr. Schädel dins el domini català, de 31 de juliol a 13 de setembre del 1906. No es tracta d’un text tècnic sinó d’un autèntic exercici literari, escrit sense cap més pretensió que la de fixar la memòria, amb detall i vivacitat, de l’excursió filològica que figura en el títol, però que acaba esdevenint una formidable mostra de capacitat d’escriure. De la capacitat d’elaborar literatura amb una llengua apta, superba, una literatura comparable a les millors pàgines dels nostres dietaristes reconeguts, com ara Josep Pla, Marià Manent, J.V. Foix o Pere Gimferrer.

El text mostra àmpliament la robusta personalitat d’Alcover, el seu caràcter indòmit i maliciós, l’actitud vital sempre tendent a l’esforç, a la feina, a la ferotge disciplina sobre un mateix. Pertot trobem mostres de la seva intel·ligència desbordant, d’una curiositat perpètuament jove, vibrant, desperta. El filòleg, a la recerca del català més genuí, més real, mancat de dignitat després de segles de minorització però viu com sempre, perfila el seu estrany viatge. No és fàcil fer comprendre als incrèduls per què es mou compulsivament d’una banda a l’altra del mapa. No és a causa dels negocis, ni tampoc per motius espirituals, ni familiars, ni per visitar o conèixer determinades persones. Alcover viatja per conèixer millor una llengua, la catalana, viatja per saber, per veure sobre el terreny, com oscil·la, com vibra, com varia al llarg del nostre paisatge. Per justificar aquest seu peculiar afany, la raresa que suposa que interrogui, fascinat, els pagesos més illetrats perquè li conjuguin els verbs, perquè li pronunciïn determinades paraules. “És un afere de cienci” diuen al Rosselló per justificar aquest afany mentre s’arronsen d’espatlles, per mirar de justificar l’injustificable. El mossèn no s’atura. Es desplaça en una febril competició contra el temps i les contingències, intentant ser a tot arreu i desentranyar una moneda, una altra moneda més del tresor viu, de la llengua real i bategant que dringa, que contradiu la uniformitat cultural espanyola i francesa. No podem oblidar que el seu sermó preferit era el que pronunciava el 31 de desembre, el sermó que celebrava la conquesta del rei En Jaume, per agrair a Déu la llengua i la cultura catalanes per a Mallorca. A un interlocutor ocasional, li diu que no, que no se sent interessat pel català que ofereix l’idealisme de la gramàtica sinó les formes quallades de l’idioma que belluga, la riquesa autèntica dels modismes, la creativitat il·limitada dels parlants. S’interessa per la realitat del català i per la realitat dels paisatges que tenen nom català, per la gent, els indrets, la vida que mossega, per la veritat del que és viu. Quan passa per Andorra no pot evitar de dir: “Vaig entrar a Andorra la Vella amb molt poques il·lusions, i en surt encara desencantat. Aqueixa capital dona una idea pobreta del Principat: pobreta però exacta. (...) una cosa magra, dessustada, esquefeida, massa patriarcal, massa primitiva, massa endarrerida. (...) No perquè sia un Estat català, que té per llengua oficial la catalana, ara hem de callar les seves maganyes, els seus caires flacs”.

Crec que Joan Coromines es va inspirar en aquest dietari quan va decidir escriure el seu Diccionari etimològic i complementari amb un registre literari ple de desimboltura i d’entusiasme. Alcover no és d’aquests filòlegs que saben tant de català teòric que, després, no el saben ni escriure ni parlar. Com Sèneca, mossèn Alcover aprèn per a la vida, no per a l’escola.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves