La València d’Antonio Esquina

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El candidat de Ciutadans a la Generalitat, Toni Cantó, que en realitat s’anomenava Antonio Esquina fins que un funcionari obscur amb llaç groc li va canviar el nom en nàixer, s’ha atrevit a denunciar la persecució que pateix el castellà a València. Com a Catalunya. El mateix Cantó n’és la prova, amb la traducció forçada del nom. Li va passar el mateix a la família Roig —en origen, Rojo—, a María José Català —nascuda María José Español— o a la família Barberà, el cognom de la qual no té res a veure amb Catalunya, com el de milers de valencians que s’anomenen Agramunt, Ripoll, Terrassa, Tàrrega, Miravet, Balaguer, Borràs, Camarasa o Subirats, per dir-ne alguns.

El castellà a penes se sent ja pels carrers de la Comunitat Valenciana, nom documentat des del segle IV aC, i anomenada també Levante español, atés que tot ha de mesurar-se des de Madrid, la ciutat que Jaume I —en realitat, Jaime I— va somiar com a capital del Regne. El mateix Jaume I que tenia la franja blava i la gavina del PP a l’escut i al casc quan va entrar a València i va trobar que els habitants ja parlaven valencià des del Cretaci, tot i que desitjaven que algú els ensenyara castellà “para que nos entendamos todos”.

Malgrat tot, avui només es parla, es pensa i es respira en valencià per decret. O pitjor, en català, que és molt diferent. Ells diuen “nen” i nosaltres, “xiquet”; “mirall” i “espill”; “petit” i “xicotet”... No com la llengua castellana que, com tothom sap, és idèntica i no té geosinònims des de Cantàbria a les Canàries, passant per Castella, Andalusia, tota Amèrica del Sud i part del Carib. 500 milions de parlants, o mil milions, amb una parla idèntica, clònica. No com dos parlants, un de Vinaròs i  l’altre d’Alcanar que, o enraonen entre ells en espanyol, la “lengua común”, o no s’entenen.

Les escoles valencianes són un sistema opressor on el castellà ha estat foragitat sense miraments. Els xiquets que intenten parlar espanyol —perquè, recordeu-ho, no en saben, no els l’ensenyen— són agredits físicament i psicològica pels mestres i pels cartells de “parla català, la llengua de l’imperi” que decoren totes les parets. Com al franquisme. O pitjor encara.

Els professors s’ajunten a primera hora del dia per preparar la ració d’adoctrinament i reparteixen estelades a l’entrada de l’escola. Als alumnes amb una polsereta de la bandera d’Espanya se’ls fot un mastegot, i les famílies que protesten saben que seran assenyalades i perseguides com a l’Alemanya nazi.

Però no només ens imposen la llengua. València és una ciutat inhabitable on hordes de ciclistes ataquen els pobres ciutadans que volen agafar el cotxe. L’avinguda del Regne de València és un caos, l’avinguda Burjassot està col·lapsada i els vianants es moren pels racons sense que les ambulàncies puguen arribar-hi entre el guirigall de bicicletes, dolçainers que toquen Obrint Pas i manifestacions feministes.

Per si no n’hi haguera prou, les comissaries de policia estan saturades de dones que posen denúncies falses de violència de gènere per espoliar els marits i els pobres valencians, blancs i honrats, que no poden ni anar als serveis socials, on cues i cues d’immigrants sense papers esperen amb paciència el salari mensual de 2.500 euros mentre preparen el gihad i criden “Al·là és gran”. Els CIE no existeixen, la presó de Picassent és un hotel de cinc estreles i els funcionaris de Compromís, a sou de Puigdemont, de la CUP, de Veneçuela i de Satanàs, es neguen a atendre’t, tret que cantes Els Segadors i oneges l’estelada, tot fent un castell amb la teua família i la iaia, d’enxaneta.

El PSPV, partit radical bolivarià d’esquerra, ha regalat la Generalitat als nazicomunistes, separatistes, feminazis, nacionalistes i rastaflautes de Compromís, que conspiren per trencar Espanya i obligar-nos a veure À Punt i TV3. Una Generalitat que, siga dit de pas, ens va concedir graciosament Espanya en la Transició modèlica i campechana.

Ja no recorda ningú Blasco Ibáñez, oblidat i menyspreat a València perquè escrivia en castellà. I tot el món sap que l’avinguda que hauria d’anar des de Vivers fins a la mar, només interrompuda pel Cabanyal —que els catalanistes van instal·lar per fotre—, s’anomena Vicent Andrés Estellés i fa cantonada amb Joan Fuster, a tocar del carrer de Guillem Agulló i de la plaça dels Països Catalans.

Sempre ens quedarà, però, la dreta per salvar-nos del catalanisme colpista. Valencianistes de soca-rel com PP, Ciutadans i Vox ens retornaran al si de la nació espanyola, fundada fa tants milions d’anys que la gent ha oblidat que el bou d’Osborne era, en realitat, un mamut amb dos trilobits al cap. Un tripartit de dretes, valenciano y mucho valenciano, que defensa el color blau perquè és l’únic que importa a la senyera i el de la camisa nova que duien amb orgull els seus pares i iaios.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio