“Jo vaig morir en aquell carril bici”

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les diferents versions de la dreta valenciana –la cavernícola, la conservadora tradicional i la que se’n diu “de centre liberal”– creuen haver trobat la fórmula de l’èxit. La que els permetrà reconquerir les institucions el pròxim 26 de maig i convertir el domini de l’esquerra en un simple sospir de la història. En un parèntesi sense importància. Ha decidit adaptar –amb petits retocs– el mateix full de ruta que ja va dur-la al poder un quart de segle enrere.

Retrocedim la mirada, breument, a l’any 1995. Liderats per Eduardo Zaplana i Vicente González Lizondo, el PPCV i Unió Valenciana sumen majoria absoluta a les Corts gràcies a un discurs de campanya que pivota sobre tres eixos primordials: la corrupció galopant d’un Govern espanyol del PSOE que esgota els seus dies a La Moncloa sense socis estables, el presumpte catalanisme impulsat per la Generalitat Valenciana i l’onada d’incendis que l’estiu de 1994 ha assotat el país, una “demostració” de la pèssima gestió del Govern presidit per Joan Lerma.

Els 12 anys dels socialistes al Consell no s’havien caracteritzat, ni de bon tros, per la proliferació de casos de corrupció: l’únic afer tèrbol, el de Rafael Blasco, havia acabat amb el sospitós fora de l’executiu i del PSPV. Lerma tampoc no s’havia significat –més aviat tot el contrari– pel sucursalisme respecte Catalunya i per convertir l’alumnat en una tropa de pioners maulets. Pel que fa als incendis, l’estiu anterior havia estat nefast, el més advers de les darreres dècades a causa de les condicions meteorològiques, i l’administració va veure’s immersa a l’ull de l’huracà.

Retornem a 2019. El presumpte catalanisme impulsat des del Govern valencià continua al centre del debat i la presència de Compromís al Consell no fa sinó redoblar les acusacions per part de la dreta. A Madrid, la unitat d'Espanya –més Catalunya, encara– ha substituït la corrupció com a principal element de crispació. I, per últim, els incendis han deixat pas als carrils bici com a gran drama dels valencians. Si més no, a ulls de l’oposició –que hi ha plantejat una guerra oberta– i d’alguns socialistes que hi veuen la manera de marcar distàncies a la ciutat de València, la joia de la corona de Compromís. Una bona part de la premsa s’ha sumat, de manera entusiasta, a l’ofensiva contra els carrils exclusius per a ciclistes i patinadors.

Adoctrinament catalanista a les escoles, cessions a Catalunya per part del Govern socialista espanyol i carrils bici com a emblema del caos que genera l’esquerra. Pim pam pum. Amb aquests tres únics elements –com si es tractara de les tres mitges creïlles que fan servir els trileros– PPCV, Ciutadans i Vox han previst capgirar la majoria existent a les Corts i un ajuntament tan important com el de València. I no ho tenen malament per aconseguir-ho.

L’actitud del Govern de Pedro Sánchez en relació a Catalunya no depèn dels actuals governants valencians. No hi poden fer res. Les acusacions de catalanisme tampoc no es poden rebatre una per una, ja que en són moltes i tot sovint s’emmarquen en la incultura palmària; al capdavall, la dreta valenciana mai no admetrà la unitat de la llengua, sap que aquesta mentida és la benzina que la fa carburar. Els carrils bici, en canvi, són la trampa perfecta: el soroll ambiental és tan elevat que provoca divisió entre els membres dels diferents partits que integren el govern municipal i el propi Consell.

Cap regidor de València no ha tingut mai la transcendència pública de Giuseppe Grezzi, l’home que va prometre “pacificar” el trànsit de la ciutat i que, en bona mesura, s’ha limitat a desenvolupar el pla de mobilitat dissenyat per l'equip anterior, el de Rita Barberà: anella ciclista a Ciutat Vella, carrers i places per a vianants i restricció del vehicle privat per tal d’accedir al centre, tot just allò que el PP tenia en ment però mai no convertia en realitat. Si per alguna cosa seran recordats aquests quatre (primers?) anys de Govern de la Nau és, precisament, per l’avanç en matèria de mobilitat.

A Grezzi li han fallat les formes –s’ha mostrat massa vehement– però no el fons. Aquesta és la València que volien els votants de Compromís, de València en Comú i la gran majoria dels que van agafar la papereta del PSPV. Fins i tot és la València que agrada a gent sensata que vota Ciutadans i el PP. El futur és aquest, no cal ser-ne un visionari. Els diaris, les ràdios o les televisions parlen d’una València absolutament col·lapsada, però el dia a dia és ben bé un altre: el trànsit s’ha reduït i l’ús del vehicle privat ha decaigut en benefici de la bicicleta, els patinets i el transport públic. En canvi, si atenem a l’opinió publicada, s’aproxima la fi del món.

L'atac dels grups opositors era inevitable. Les dissensions que aquests dies ofereix el govern del cap i casal, per contra, atien el foc encès. La setmana passada, en el plenari de gener, els socialistes van forçar Compromís a subscriure una moció que comportava una avaluació de les actuacions dutes a terme en matèria de mobilitat. Ben mirat, res que no haja de fer qualsevol governant. En realitat, però, el PSPV insisteix que una altra política de mobilitat és possible. Potser fan referència a les formes més que no al fons, però el dubte queda surant. I és que les fissures que exhibisquen els governs progressistes fins el 26M redundaran en benefici de la multidreta. Entrar en el marc conceptual que hi ha establert és la manera més segura de perdre els comicis.

València va camí de ser una ciutat més amable per al vianant, més còmoda per al ciclista i més europea per al conductor, en la majoria de casos plenament conscient del repte ambiental a què ens enfrontem. Ciutats com Madrid o Barcelona ja s'ha acostumat a viure sota un núvol negre de contaminació. A la capital de l'Estat, per exemple, la posada en funcionament de Madrid Central ha estat rebuda amb satifacció per veïns i visitants. Totes les mesures incardinades en aquesta direcció reben l'aprovació generalitzada de la ciutadania. La “majoria silenciosa” de la qual parlaven els estrategs del PP quan Mariano Rajoy semblava naufragar abans de guanyar les eleccions de 2015. La que no vessa la seua fel als grups de WhatsApp, a la porta de l'escola amb la resta de pares i mares, comprant al mercat o a l'interior d'un taxi.

Hi ha partits que corren el risc de morir d'èxit a causa de les extraordinàries expectatives demoscòpiques. “Jo vaig morir en aquella enquesta”, afirmaran amb la veu tremolosa d'ací a uns mesos, quan la realitat no haja estat tan benèvola. “Jo vaig morir en aquell carril bici”, pot lamentar com una ànima en pena l'esquerra si passa a qüestionar, en el moment més inoportú de tots, l'obra senyera dels seus quatre anys de gestió municipal a la principal ciutat del país. Una de les obres més tangibles a nivell local i autonòmic. Una obra que, en efecte, marca un canvi de cicle.

 

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Víctor Maceda
Víctor Maceda

Periodista d'EL TEMPS i autor del llibre El despertar valencià (Pòrtic, 2016).