Com sigui

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com que una ha quedat garratibada amb un dels últims hashtags, que, en aquest cas, no tenen la funció de fer visibles ni ferides obertes ni silencis imposats, com sí que ho fan d’altres, sinó de rebolcar-se en com de bé em va la vida i en com de guapo m’he fet en deu anys, com que una ha quedat així, estupefacte, m’apunto a la fugida per la tangent que fa Màrius Serra, que dedica el seu #10YearsChallenge als llibres que llegia fa deu anys, i destino el meu a retratar què vivia i què visc en aquest pis de la Zona Franca on vaig entrar a treballar fa deu anys.

Dos pisos petits ajuntats per la cuina; dos balcons estrets que donen a un passeig-carretera; quatre finestres que s’obren a un parc amb criatures i vells i coloms i cotorres; sis habitacions compartides; dos sofàs estrets dels de demanar tanda; una rentadora que no para; una tele on ara s’hi escolta una missa i ara un documental sobre la infàmia del CIE que tenim al costat; dues farmacioles de medicació; quatre arxius amb documents, pautes, fitxes, historials i registres; una nevera i un rebost que es planifiquen uns dies abans i que de nit a vegades es buiden misteriosament; un calendari de l’Associació de veïns i veïnes que enguany dibuixa uns stops a la Barcelona que es ven, als pisos nínxol i al pacte de la Sagrada Família sense participació veïnal; quatre extintors; tres lavabos; una lleixa i un armari perhom; dotze persones que hi viuen i cinc que anem i venim, que entrem i sortim d’aquest barri on no vivim sempre, però on de tant en tant mengem, dormim, anem al CAP, al xino, al Centre Cívic Casa del Rellotge, al mercat de La Marina, al paqui, a l’Ismael a sopar, al Praga a berenar i que per mor d’això també hi vivim una mica.

Què hi vivia i què hi visc, en aquest pis. Fa deu anys, sola amb tots ells per primera vegada, l’A. es desborda, no sap què li passa o jo no sé què li passa. Etziba un cop de puny a la C. La C. s’amaga a l’habitació. La L. la consola. Ploren juntes, es protegeixen juntes. La M. es posa nerviosa i obre i tanca les portes, les que siguin, totes, cada vegada més fort. Aconsegueixo acompanyar l’A. a la seva habitació. Intento parlar-hi, però aixeca el puny i m’aparto. Em quedo a la porta, no sé calmar-lo i l’únic que sé és que no es pot quedar sol. Tanco la porta cada vegada que llança una cosa, la ràdio, un got, el despertador. La torno obrir, ara tremola. Truco al T. per preguntar-li què faig i em diu que truqui als Mossos. En J. m’ajuda, ell que també està espantat. Em porta el telèfon i truco a la policia. Després en T. em diu que s’ha de fer així, que això es pot convertir en una cadena de mals i de nervis i que, de fet, ho diu el protocol. El protocol. Vénen, se l’emporten, l’ingressen i no torna mai més. Ara viu a Badalona. Un dia el vam anar a veure, li vam portar un dibuix de dibuixos, emmarcat amb un vidre i ens va dir que no. Més protocols. Allà molt més durs. Més estrictes. Contencions físiques i portes tancades de nit. Se’l van endur el dia que jo treballava. Justament aquell dia, però no li veig recel en el ulls, només sorpresa. D’això fa deu anys.

La M., que sempre s’hi barallava, el troba a faltar. Va pel carrer abraçant els nens i a vegades les mares s’enfaden. Va néixer a La Mina. Als dos anys es va posar malalta i es va estar dos mesos al llit. Quan es va aixecar, mai més es va poder ajupir ni asseure bé. Els homes van fer amb el seu cos el que la impunitat més cruel els va deixar fer. La van violar una vegada i una altra. No reconeix els colors, però et reconeix cada pena. Li agrada maquillar-se. Un dia va mossegar la S. Un altre, va arrossegar en T. pels cabells. Sovint es picava a la cara. El primer dia que ho va fer quan jo hi era, no se’m va acudir res més que llegir-li en veu alta els poemes que duia al cistell. Començament dels començaments i ocasió de les ocasions. Li vaig regalar el llibre d’en Casasses. No sap llegir. Va fer creuetes als marges, va subratllar cada lletra d’un color diferent i fa un any i mig se’l va endur a Can Ruti, on la van traslladar i on va morir d’un infart al cap de pocs mesos de ser-hi. Que la teva memòria, M., es treni a la vida.

L’A. també va morir. De meningitis. De meningitis, encara. I la L., que va morir tan inesperadament que aquí encara compraríem cabdells de la llana més guapa perquè se’n fes bufandes. La G. l’enyora. I en V., que cada vegada que vol dir alguna cosa d’ella fa aquella mena de gest. La R. no l’ha conegut. Ha arribat fa poc i es troba estranya. Vol viure amb en J., no vol anar al Centre Ocupacional, vol treballar a un altre lloc, vol tenir un casa on fer l’amor i menjar el que li doni gana i vol poder perdre’s pels carrers que li agraden. S’imagina lluny d’aquí, sense aquesta cadena de fundacions i serveis que li organitzen la vida. Sort en té d’en P., que ara que està més tranquil i que no encén paper de vàter pels racons ni baixa els ploms a mitja nit ni llança bicicletes per la finestra, es preocupa per ella. 

En S. també ha arribat fa poc i ell no, que no sembla que pensi en tan lluny. Vol una Coca-cola. Vol El mundo i l’Sport i, al cap de dos mesos d’haver mort el seu pare, li va caure una llàgrima i va dir papa. Per fi. El J. M. diu exactament el mateix que deia fa deu anys: que serà entrenador de bàsquet, que han entrat a robar-li els calçotets i que aviat serà alt i fort com un gegant verd fosc. Si t’insulta, et diu magdalena F. F. perquè és el cognom de la M. i, abans que marxés a Can Ruti, es passaven els dies i els anys barallant-se de tan cansats com estaven de veure’s i de tant que s’arribaven a estimar.

#10YearsChallenge i al principi m’impressionava bastant i algun dia tenia una mica de por i avui escric en veu alta perquè ja ho saben, que escric així, i ho escric mentre uns fan la migdiada i uns altres miren una pel·lícula. I, a més de plegar roba, de pensar què farem aquesta tarda, de vigilar de no confondre els còctels estratosfèrics de pastilles i de recordar-li a en S. que mengi a poc a poc, que sinó s’ennuega; a més de pensar que, en el camí de la visibilització de col·lectius i persones que han estat bandejades, n’hi ha que literalment no tenen veu; a més de tocar amb les mans que en un món de paraules en què l’autonomia és al principi i al final de qualsevol debat que apel·li als drets humans, en què el reconeixement d’aquests drets s’encamina a conquerir espais de llibertat cada vegada més amples, en què en un món com aquest si literalment no tens veu te l’han de posar per tu i l’emancipació ja no és ben bé alliberar de qualsevol mena de dependència, sinó una altra cosa, i on potser és urgent de desdemonitzar i repensar el sentit de l’heteronomia; a més d’això, encara he d’aprendre a donar les gràcies per tot i per tant amb les paraules que sigui o amb les mirades i els gestos que calguin. I acaben d’apagar la tele.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Blanca Llum Vidal
Blanca Llum Vidal

Poeta