El retrat d’Ariosto

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La grandesa que batega dins del nom de Ludovico Ariosto (1474-1533) pot intuir-se davant del magnífic retrat que li va dedicar el seu amic Ticià i que avui es pot contemplar com es contempla un miracle a la National Gallery de Londres. És la imatge d’un gentilhome, d’un funcionari singular d’alguna cort italiana a l’època final de l’edat mitjana que se sol denominar Renaixement. Hi veiem un home tímid i mesurat, que s’havia posat de perfil i que, de mica en mica, com a contracor,  va accedint a mirar-nos, deixant-nos veure obertament gairebé tota la cara que resplendeix. S’està movent i ens adonem que es mou dins la pintura congelada. L’esguard és negre i lluent com una oliva, també és penetrant, fatigat, ple d’experiència i de seny. La boca, en canvi, gairebé amagada per la barba, és inquieta, irregular, fantasiosa, com una ganyota que somriurà o plorarà en qualsevol moment, és una boca imprevisible. O potser el que vol és parlar, no seria la primera vegada que ens trobem amb una personalitat atrapada en un quadre i que ens vol parlar sense fortuna. Continuem mirant-lo. Les celles, finíssimes, gracioses, aporten a la cara un complement aristocràtic, una delicada elegància. Ticià pinta el seu amic amb lleialtat, explicant-nos com ningú ho pot fer millor la rica i bategant complexitat d’un escriptor format en el més sòlid dels humanismes, apassionat com un adolescent per la imitació literària d’Ovidi, però que alhora s’entusiasma pels somnis fantàstics, pels encantaments del mag Merlí, per la furiosa desmesura de la imaginació que comença a reclamar més protagonisme, tot just abans del naixement de la nova literatura de la imaginació, la que arribarà fins a Edgard Allan Poe, E.T.A. Hoffmann, Robert Louis Stevenson, H.P. Lovecraft i Jorge Luis Borges.

Noble però sense peculi, Ariosto es va integrar amb èmfasi a la cort de la família d’Este, a Ferrara. Havia nascut a Reggio de l’Emília però es va identificar tant i tant amb la ciutat que l’havia adoptat que, en una ocasió, va afirmar que “hauria matat a qui li hagués impedit de passejar cada dia per la plaça major de Ferrara, entre el duomo i les estàtues dels dos marquesos, Nicolau i Borso”. Tenia exigències ben modestes: tenir temps per escriure i per viure dignament a la ciutat que considerava ben seva. Per això, quan, després d’estar catorze anys (1503-1517) al servei del germà del duc, el cardenal Ippolito, va ser nomenat bisbe de Buda, a la llunyana Hongria, es va negar a acompanyar-lo i va perdre, d’aquesta manera, el càrrec de secretari, tan ben remunerat i que tant li havia costat d’aconseguir.

La biografia d’Ariosto, el poeta italià més gran després de Dant i de Petrarca, sempre es va teixint en constant oposició a personatges infames com el cardenal, primari, groller i insensible a l’art, o en contra dels obstacles i els absurds d’una Itàlia que ja ha esdevingut el centre cultural d’Europa però que maltracta sense parar els creadors plenament independents. Les Sàtires d’Ariosto mostren les seves opinions contra la cobdícia dels diners, la immoralitat, el sexe desorbitat, contra les misèries que amaga el gran món de la política, del poder i del luxe. Ariosto va representar nombroses vegades els interessos del ducat de Ferrara com a ambaixador i va viatjar per mig Itàlia amb un desfici, amb una fúria, que recorda els viatges d’Orlando, alhora que la desmesura política i militar de les seves fantàstiques històries.

Miguel de Cervantes va somiar alguna vegada de ser com Lope de Vega però, sobretot, de ser com l’Ariosto i escriure la formidable història d’un cavaller boig. El resultat va ser, com sabem, el Quixot. I tampoc no és mentida que Ariosto, per la seva banda, va somiar de ser Joanot Martorell i, com en el Tirant, dibuixar les passions del món, reivindicar el dret a riure i a somiar, que de vegades omplen l’insuportable buit de l’existència, de la vulgaritat humana. Ariosto també hauria volgut ser Ovidi i poder narrar les sorprenents, extraordinàries, metamorfosis que viuen rellogades dins les follies dels somiadors. En cada moment de la seva vida va ser sempre qui va voler ser. El cavaller desmesurat, l’intel·lectual sever, l’irònic escriptor, l’enorme creador de somnis. Per això gairebé no s’atreveix a ensenyar la cara al retrat de Ticià, inquiet, confós, tímid.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves