I ara... a Madrid

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Divendres, en el moment de tancar aquesta edició d’EL TEMPS, la Guàrdia Civil prenia la custòdia dels presos polítics catalans per traslladar-los a presons madrilenyes. Enmig de manifestants convocats per l’Assemblea Nacional Catalana que donaven ànims als presos des dels carrers i després de les darreres concentracions als voltants de Lledoners, Puig de les Basses i Mas d’Enric, els nou presos polítics romandran els propers mesos, els que dure el judici, a Soto del Real —els homes— i a Alcalá-Meco en el cas de les dones. No tindran el caliu que han rebut els darrers mesos. Les famílies, els companys i els advocats hauran de fer gairebé un miler de quilòmetres entre anada i tornada per cada visita. No podran preparar el judici amb normalitat, atès que restaran tancats i patiran, pràcticament cada dia, trasllats de la presó al jutjat, passant pels calabossos del Suprem. Un trasllat tortuós, tal com relatava perfectament Joaquim Forn en el seu dietari Escrits de presó. La darrera interlocutòria judicial, que els ha negat la llibertat provisional per poder preparar la defensa com cal, ha estat l’última mostra de la voluntat dels jutges, que amb arguments barroers i interessats justifiquen decisions inexplicables des del punt de vista penal i processal.

Els presos són totalment conscients d’aquesta realitat. I prova d’això és la fortalesa i la fermesa amb què encaren aquest judici. Ho explica Jordi Sànchez en una entrevista inclosa en aquest número. I ho expliquen tots ells, i totes elles, en cadascuna de les entrevistes que concedeixen a distints mitjans. Una actitud que commou, davant totes les adversitats amb què s’estan trobant.

A les sumades durant el darrer any i escaig que duen empresonats, cal afegir-hi, per exemple, la campanya encetada des del Ministeri espanyol d’Exteriors per netejar la imatge de l’Estat. Insistir en la democratització d’Espanya per tal de dissimular la manera com s’ha configurat tot aquest procés judicial i com es desenvoluparà els propers mesos diu molt de les limitacions de l’Estat. Les declaracions de María José Segarra, fiscal general de l’Estat, negant la necessitat que hi acudesquen observadors internacionals evidencia la por que tenen a ser vigilats per instàncies imparcials. Després de la humiliació patida quan diversos països d’Europa negaren les extradicions dels dirigents catalans exiliats, no estan disposats a experimentar cap lliçó similar. L’Espanya de 2019, l’Espanya autosatisfeta, no és capaç d’actuar com qualsevol altre país del seu entorn i continua optant per la venjança contra els qui han qüestionat l’statu quo. Malauradament, aquesta actitud de l’Estat no ha s’ha alterat gens amb el canvi a La Moncloa.

Els presos, al capdavall, són les víctimes d’un Estat fallit que actua contra els qui més l’han posat en evidència. Un Estat que normalitza aquests empresonaments, que no s’enrojola tot i tenir exiliats i que mira de dissimular, tant com pot, la realitat que el defineix. És per tot això que cal reivindicar el paper dels presos, la seua determinació a l’hora d’acusar l’Estat i de reiterar que ells i elles, en cap cas, no han comès cap delicte mereixedor de la situació que estan patint i patiran.

Tal com diuen des de les cel·les, el judici ha d’esdevenir el millor altaveu. I ha de servir, sobretot, perquè les pròximes generacions no es tornen a trobar situacions com l’actual. Un litigi estratègic que ha de capgirar un sistema judicial hereu de la dictadura, tal com s’ha evidenciat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps