L’expresident del Govern de les Illes Balears i després senador del PP a Madrid, senyor José Ramón Bauzà, és reprovat per uns i altres, cadascú amb les seves raons, però pot ser que ara sigui el moment de no negar-li una qualitat que no adorna la carrera de tots els polítics. A manca d’un terme més exacte, en diríem coherència. Es va fixar un objectiu, la descatalanització de les illes Balears i Pitiüses, i la seva refundació cultural per evitar nous brots de contaminació o nous casos de gangrena. No és un objectiu fútil, certament. És menester ser ambiciós —i valent, potser temerari—, per posar-se al front d’un partit polític amb aquesta bandera.
És cert que, per obtenir el control del PP de les illes Balears va haver-se de simular comunió amb el regionalisme, vague ideari vinculat amb “lo nostro”, reeixit amb èxit pel també expresident Gabriel Cañellas. Aquest fou despatxat per José María Aznar, i a hores d’ara ja no sabem si el mallorquí molestava l’Oracle per uns casos de corrupció o perquè el seu regionalisme no era emprat com a arma contra el catalanisme. El regionalisme de Cañellas i els seus reivindicava les varietats insulars de la llengua sense negar-ne la unitat. Es conta que el ja finat Nadal Batle, antic rector de la UIB, l’aconsellà: “Biel, no et fiquis amb la llengua, hi tens molt a perdre i res a guanyar”. Així ho va fer Cañellas i tot va ser una bassa de mel, encara que ell hauria preferit que les “especificitats” locals tinguessin més pes. És el cas, però, que fou defenestrat per Aznar i substituït per Cristòfol Soler a la presidència del Govern. Soler va ser traït sense manies per un jove Jaume Matas sadoll de figurera i de poder. Encara no sabem com ha acabat, però atesa la generositat amb què la judicatura fa tractes darrerament, és ben possible que el seu calvari de presó estigui a punt d’interrompre’s sense crucifixió.
Amb aquell regionalisme i en Matas posteriorment fracassat a les eleccions, Bauzà s’havia de guanyar primer de tot el nucli regionalista del seu partit, que ben aviat convertí en “el partido”. Venia amb idees clares. Se li podran retreure moltíssimes coses, de fet diríem que els mals que va causar al normal desenvolupament de l’ensenyança i la cultura del nostre país insular encara no han assolit la desitjada obsolescència. Però no se’l pot acusar de desviacionisme en la ruta vers la solució final.
Bauzà —plausiblement— no comptava amb la força d’una societat que sempre havia vist adormida, malgrat el no a la guerra contra l’Iraq. Devia tenir una idea dels illencs com la que tenen els que se l’han feta a partir de L’illa de la calma, de don Santiago Rusiñol. La pau desarmada, que deia Baltasar Porcel. De manera que quan es va armar la tempesta verda, ço és la magna contestació iniciada pels professionals de l’ensenyament (amb camisetes verdes), Bauzà va demostrar no tenir cintura o voluntat per torejar tota aquella gernació. I va continuar, coherent, fidel a les seves idees o a la seva estratègia, en una actitud que, des de dins del seu partit i, sobretot, des de fora, fou qualificada d’inflexible, d’intolerant i suïcida. Efectivament, va menar el PP a la derrota electoral més abismal que hagi tingut mai la dreta a les nostres illes. Fou recompensat amb una cadira al Senat, des de la qual sembla que no ha suat la camiseta.
Això és més o menys així, i, malgrat l’extravagant argument enarborat en abandonar el PP —acusa el PP illenc de catalanista—, la veritat és que, de la gent de la seva corda que ara el critica, fins i tot molt durament, n’hi ha que, quan era president, li feren la farina blana, el seguiren apostòlicament i ampliaren el seu discurs. Altrament, no hauria durat tant de temps al davant del partit ni hauria pogut exhaurir de president del Govern tota la legislatura.
Així i tot, l’extravagància amb què ha argumentat la sortida no ha estat correctament apamada: perquè el PP és molt menys catalanista ara que quan ell pujà al PP. El presidenciable del partit és Biel Company, i no atura d’atiar l’anticatalanisme entre els illencs, proclamant que el que passa ara a Catalunya podria igualment passar a Mallorca... I no en un termini massa llarg. I es presenta com el polític elegit per evitar-ho: amb alguns matisos, respecte del Principat no hi ha diferències substancials entre la direcció actual del PP balear i Vox. De tota manera, si no sentir-se acompanyat en la seva croada ha estat realment la causa de la baixa de Bauzà, no s’entén per què, segons diuen, té projectes de convergir amb Vox: li hauria bastat canviar la fitxa als òrgans “populars” d’Extremadura, on s’hauria sentit formant part d’un tot espanyol —perquè Podem no deu ser considerat digne de tan sagrat gentilici.
