La collita de Vox

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A poc més de quatre mesos per a les eleccions autonòmiques, els estrategues dels diferents partits fan números per arrapar vots allà on més els necessiten. En un context de polarització creixent, la batalla entre les formacions d'esquerra i dreta promet ser cruenta. La sobtada irrupció de Vox, d'una banda, i la lenta combustió interna de Podem, de l'altra, ha situat l'escenari en unes coordenades diferents a les de fa només un parell de mesos.

Al País Valencià, la reedició del Botànic, que fa poc més d'un any es donava per feta, ara apareix emboirada per dubtes raonables. Com advertia el company Víctor Maceda en aquesta mateix mitjà fa un parell de setmanes, l'esquerra necessitarà mobilitzar el seu electorat si vol contrarestar la previsible pujada de les forces conservadores. Els ulls estan posats en les grans ciutats, allà on més vots s'hi juguen.

Amb tot, però, els partits del Botànic haurien de parar atenció a alguns incendis que, en l'àmbit rural i agrari, poden acabar passant-li factura. És curiós, tot plegat: la qüestió del desequilibri territorial i el despoblament fou un problema invisible durant els anys de flors i violes del Partit Popular. El Botànic va introduir per primera volta en molts anys la qüestió en la seua agenda política. Que el “Desenvolupament Rural” apareguera explícitament en el nom de la Conselleria resultava tota una declaració d'intencions. Durant aquesta legislatura s’han pres algunes mesures al respecte, xicotets pegats -en ocasions maniobres erràtiques- per a una ferida que fa massa anys que supura. Revertir la inèrcia de tantes dècades de desídia en matèria d’organització territorial és impossible en quatre anys.

Siga com siga, hi ha una corrent de descontentament amb la gestió del Botànic que no s’hauria d’ignorar en termes electorals. Una corrent que s’expressa de diverses maneres. La manifestació del passat abril “Per un món rural viu” fou un toc d’atenció. Alguns van voler satiritzar aquella protesta tot reduint-la a una banda de boueros, caçadors i paranyers reaccionaris malcontents amb una gestió que consideren excessivament ecologista.

Però darrere de les pancartes també s’amagaven inquietuds raonables: la del granger que veu que una sol·licitud d’ampliació de la seua explotació d’eternitza en els despatxos de Conselleria; o qui de sobte no pot arreglar-se una pista per accedir al seu mas perquè està dins d’un parc natural. La impressió que als despatxos de València es gestiona el món rural sense consultar a les persones que viuen el territori continua estant present entre una part de la població.

Tampoc no ajuda gaire que la Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural siga, any rere any, l’aneguet lleig dels pressupostos de la Generalitat. Amb l’excepció de Transparència, cap departament no rep menys diners que el d’Elena Cebrián. Això era així en l’etapa del Partit Popular i continua sent així, ara, amb el Botànic.

En aquesta mateixa línia caldria prestar atenció al malestar que, en l’àmbit agrari, està generant la gestió de la crisi citrícola. No és una qüestió menor: si en el mes de desembre 30 municipis es mobilitzaren amb l’empenta de la Plataforma per la Dignitat del Llaurador, el passat 21 de gener en foren 68. La taca de malestar no ha parat de créixer, alimentada per la defensa d’una fruita -la taronja- que alguns consideren un element constitutiu de la identitat valenciana més autèntica (qüestió força discutible, per cert).

Compromís, l’únic partit que no va votar a favor de l’acord comercial amb Sud-Àfrica -i que per tant no té la taca del pecat original- tracta de traure-li rèdit electoral, però és poc plausible que puga fer forat entre aquest espectre sociològic. S’obre camí entre els damnificats, en canvi, una certa actitud anti-política, aquella del “tots són iguals” i “ningú no ens defèn”. Que el ministre d’agricultura, Luis Planas, visite València i no concrete cap iniciativa de suport decidida ni mostre una certa sensibilitat, només afegeix més llenya al foc.

No s’hauria de passar per alt tampoc el discurs antieuropeu d’alguns dels qui s’han erigit en portaveus dels defensors dels citricultors o dels llauradors que, a la Marina o el Comtat, s’han vist afectats per la Xylella fastidiosa. Les normatives i acords que emanen des de Brussel·les són percebudes com dictats constrenyedors. En contraposició a això emergeix una narrativa proteccionista, la crida a replegar-se sobre u mateix i abominar de tot allò que ve de fora. No és, al capdavall, un sentiment tan distint al que ha acabat desembocant en el Brexit.  

Tot plegat dibuixa un panorama de desafecció que no hauria de ser ignorat pels qui aquests dies tracen línies estratègiques destinades a revalidar els resultats electorals de 2015. L’amenaça que una part de l’electorat rural i agrari descontent gire cap a opcions populistes hi és.

Vox bé que ho sap i tracta d’erigir-se en el baluard d’una arcàdia rural nostàlgica i alhora inexistent. El seu missatge és simplista i perillós, però té opcions de quallar entre determinades capes de població que es senten agreujades per la manera com tradicionalment s’ha gestionat el territori des d’una òptica exclusivament urbana; i també per aquells que han convertit la Unió Europea en el seu boc expiatori. El terreny comença a estar adobat i la collita, per als populismes, pot ser més copiosa que no ens pensem. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Violeta Tena
Violeta Tena

Periodista d'EL TEMPS.