Veneçuela

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’autoproclamació de Juan Guaidó com a president de Veneçuela, basant-se de manera interessada i totalment barroera en l’article 233 de la constitució del país, ha sacsejat novament la política internacional. Aquest fet ha estat venut, pels enemics tradicionals i incansables del chavisme —sovint molt més interessats en què passa a Veneçuela que en la resta de països del món— com una bona notícia, com l’intent d’un gir cap a la democràcia. És cert que el Govern de Veneçuela, especialment des de l’entrada de Nicolás Maduro, no ha estat exemple de gairebé res. L’augment de l’autoritarisme, la pobresa generalitzada i la limitació de la democràcia són evidents. No és menys cert, tampoc, que bona part de l’àmbit internacional ha contribuït a desestabilitzar un país que per a molts resultava incòmode. I no, precisament, pel seu autoritarisme, atès que hi ha un munt d’Estats que mai no s’han preocupat per la democratització i que sempre han passat desapercebuts entre l’opinió pública.

Veneçuela està al mig d’un tauler geopolític en què es juguen interessos del més alt abast. D’un costat, l’immediat reconeixement per part dels Estats Units —i de la major part de Llatinoamèrica, particularment on governa la dreta i la ultradreta— reflecteix que hi ha un interès especial a controlar un país des de l’exterior. Un interès també present en països com ara Xina i Rússia, que continuen reconeixent Maduro. Res de nou, certament. La batalla política, bèl·lica i mediàtica pel control de Cuba ja va marcar el segle XX i recorda molt la situació actual, condicionada pel desig de controlar les fonts de petroli.

Si alguna cosa ha ensenyat la història és que la intervenció, sempre interessada, dels Estats Units d’Amèrica sobre els països del sud continental, mai no ha obeït a raons humanitàries ni d’interès democràtic. Més aviat tot el contrari. Xile, Nicaragua, Perú i tants altres en poden donar fe. També ha deixat palès que qualsevol ingerència estrangera ha empitjorat la situació política generada pel projecte que els EUA s’han entestat a destruir. Fa feredat pensar que el context actual està determinat per personatges com Donald Trump, Jair Bolsonaro, Lenin Moreno o Ivan Duque, els qui ara estan al darrere d’un canvi a Veneçuela. Un canvi que, amb els precedents i el present esmentat, difícilment serà a millor.

Nicolás Maduro, de segur, no ha estat a l’altura del seu país. Tampoc no ha satisfet les esperances d’una opinió pública que tenia en Veneçuela un possible referent alternatiu a Occident i al seu declivi polític i social. Però Veneçuela tampoc mereix una oposició dispersa, descohesionada, egoista i tramposa, injectada d’innombrables suports polítics, empresarials i econòmics que no han sabut aprofitar per al bé del seu país. Més aviat al contrari. La prioritat d’aquest sector ha estat la de tensionar i boicotar unes eleccions contaminades de manera inacceptable per al Govern veneçolà, tot i que els opositors no van mostrar mica d’interès perquè hi haguera unes eleccions netes. La seua incapacitat per concórrer-hi el 2018 no va ser només a causa de les trampes de Nicolás Maduro.

Pel bé de la comunitat internacional, fora bo que Veneçuela deixara de ser utilitzada únicament per afavorir els relats dels defensors i els detractors del chavisme. La lluita per la democràcia té en Veneçuela una batalla fonamental. És desitjable que aquesta lluita acabe tal com desitgen Donald Trump i Jail Bolsonaro?

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps