Les quatre canyes

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

De tot el conflicte del taxi me’n queda una impressió: que es tracta d’un enfrontament de precarietats i febleses. Aquest és un sector històricament difícil que ha acumulat un cabàs de problemes i tensions a còpia de saldar les crisis amb pegats. L’eclosió dels VTC no ha fet més que de misto per al garbó cada vegada més frondós de les seves fragilitats. Per això a tot plegat li trobo una flaire que em recorda la mar de fons del descontentament dels armilles grogues a França

Soc incapaç de posar-me en els detalls dels decrets per regular el sector, però sí que diria que la pira s’engega perquè arriba un punt que la situació es fa insostenible. Només mirant quatre dades del preu de la llicència i del que diuen guanyar els conductors del taxi s’entreveu alguna cosa més que desajustos. Ara són els armilles grogues i els taxistes, després els pagesos a qui surt més a compte deixar que la fruita es podreixi, ara els professors associats que cobren quatre rals per cobrir hores i hores de classes a la universitat, després els autònoms que han de pidolar factures impagades de fa mig any... I el pitjor és que aquests quatre exemples no formen una llista de greuges socials dita en un escenari on se sap que es podran canalitzar. Aquest escenari ja no existeix. Ha estat substituït per un camp erm, un campi qui pugui que afecta molts àmbits molt diferents, de feines no qualificades i de qualificades (és el drama que fa temps que s’anuncia), de franges d’edat ja molt diverses (les trajectòries sòlides deixen de tenir-se en compte). La intempèrie i la precarietat ho inunden tot. Per aquest motiu és erroni mirar-se amb superioritat moral les reivindicacions del taxi. Perquè són l’avís de fins a quin punt ara tot s’aguanta amb quatre canyes. De la mateixa manera, una cosa tan trinxada com el sector cultural no pot mirar-se el melic pensant que les injustícies només l’afecten a ell ni, alhora, tampoc pot plantejar certs debats sobre el sexe dels àngels —un exercici habitual, d’altra banda, en aquest país— obviant que balla una pota de la taula: la majoria d’honoraris dels professionals de la cultura són, també, arran de terra. Poso aquest botó de mostra expressament perquè em fa l’efecte que encara es confon el no voler parlar de diners —com si no fes fi, com si es pogués viure de l’aire— amb dissimular un desastre de dimensions prou colossals. Digue’m quant es paga per tal feina i per tal altra i aleshores el debat estarà molt més enfocat. Amb l’huracà de la gran crisi s’ha dissimulat i les seves conseqüències s’han amagat sota la catifa, com si no hi fossin. Però hi són. 

Just la setmana de la vaga del taxi a Barcelona, sortia un informe d’Oxfam Intermón sobre la desigualtat a Espanya. Si es llegeix amb atenció, s’entenen un grapat de coses de com està el pati i de cap a on evolucionarà. “La disminució del pes dels salaris en l’economia és una de les principals causes de l’augment de la desigualtat i de l’exagerada proporció de persones treballadores pobres”, indica l’informe. És a dir, el sou ja no assegura la possibilitat de la mobilitat social (dir-li ascensor potser és agosarat perquè ara fa l’efecte de no ser més que un muntacàrregues espatllat on, de tant en tant, com de casualitat, s’hi pot escolar un viatger inopinat). Dues dades més per saber de què estem parlant: Espanya és el quart país amb més desigualtat de la Unió Europea i el tercer per la cua pel que fa a l’índex de treballadors —de treballadors— que estan per sota del llindar de la pobresa (per darrere només hi ha Grècia i Romania). 

Una altra de les coses que apunta l’informe és que en els anys d’abans de la crisi —els de vaques grasses i de fer ulls grossos a tot— el creixement es va basar en sectors “de productivitat baixa” i d’economia especulativa, i les feines que es van crear van ser de baixa qualificació. I ja tenim tots els ingredients perquè el còctel Molotov vagi esclatant per aquí i per allà sense distingir la preparació, els mèrits o la formació, sols respectant, és clar, les classes preexistents. 

Aquest informe m’ha portat a la memòria una conversa que vaig tenir fa poc amb algú que ha començat a especular amb els bitcoins i a enllaminir-se amb els primers guanys fàcils. És algú que no disposa de formació —ni financera ni de cap mena— que se’m va explicar amb unes idees que semblen tretes de l’informe mateix: “jo ja m’he adonat que treballant no et faràs ric, i m’he buscat la vida amb això dels bitcoins; tinc amics que hi han fet molts diners, però molts”. Abans de la crisi l’especulador panxarrut es va aprofitar de molts ciutadans indefensos. Ara és aquell ciutadà el que reclama el seu dret a especular davant el campi qui pugui general: “jo també en vull!”

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Anna Ballbona
Anna Ballbona

Escriptora i periodista