Hegemonia Barnasants

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No fa gaire el crític musical Jordi Bianciotto descrivia el director del Barnasants com el “sempre entusiasta Pere Camps”. L’epítet sorgia arran de la crònica del periodista sobre el concert de preestrena del festival, que Joan Isaac i Giorgio Conte van oferir a l’Alguer fa pocs dies. L’ajuntament alguerès ha apostat perquè la ciutat catalana de Sardenya s’incorpori enguany com a nova seu d’aquest projecte cultural en xarxa, de bracet de la Plataforma per la Llengua que fa temps que hi fa molt bona feina. Abans de l’espectacle, Camps va sortir a saludar el públic citant l’intel·lectual sard Antonio Gramsci i recordant, entre forts aplaudiments d’un auditori ple de gom a gom, que el català és “una llengua que serveix perquè es comuniquin 15 milions d’europeus, contra la intolerància i el feixisme”. Països Barnasants, vaig pensar. De tan lògic, revolucionari. 

El novembre passat, se signava un conveni amb el Consell Insular de Formentera per convertir la més petita de les Pitiüses en una nova seu del Barnasants. Com a l’Alguer o a València, l’acord amb Formentera s’inscriu en l’estratègia de bastir la primera xarxa de cultura d’autor dels Països Catalans. Encara recordo la piulada de l’Eduard Voltas en saber-se la bona nova: “Sort que mentre perseguim la independència hi ha gent que se’n recorda de treballar el mentrestant.Barnasants efectiu, ressonava dins meu. 

La realitat, més enllà dels aforismes, és que el Barnasants és un projecte que en 24 anys ha passat de ser un petit cicle de cantautors al barri de Sants, a oferir una programació de més de 100 concerts durant tres mesos a tots els territoris del domini lingüístic català, amb un acuradíssim equilibri de gènere, de llengua i de procedència territorial de les propostes, i amb una combinació més que exemplar entre artistes emergents i consolidats, entre estrangers i locals. Tot això, és clar, al marge de governs favorables o contraris, independentment de si al País Valencià i a les Balears hi havia en Paco Camps –res a veure amb en Pere, pel que em consta– o en Bauzà; independentment de si era època de vaques grasses o de retallades salvatges. Tot això, és clar, amb un sistema de suport institucional que no només no preveu l’ajut a aquesta mena de projectes en xarxa més enllà de les fronteres administratives, sinó que, de fet, en certa manera els penalitza, atès que majoritàriament circumscriu les actuacions subvencionables al territori administrat. Amb altres paraules: la burocràcia perjudica seriosament la salut dels Països Catalans

Però hi ha quelcom per damunt de tot això que em sembla especialment rellevant a l’hora de parlar de Barnasants. Probablement, som davant dels pocs temples culturals on encara hi podem trobar votants –i dirigents– socialistes, d’Esquerra Republicana, exconvergents que ara suposo que campen per la Crida, expsuqueros que ara suposo que paren pels comuns, i cupaires. També és dels pocs espais on els debats entre indepes, fedes i sobiranistes s’hi escauen amb total facilitat, un cop acabat el concert. Certs debats acaben bé; d’altres, potser no tant. Però a tots els que hi participen, tanmateix, els uneix quelcom més enllà de partits i opcions nacionals i és el que els fa compartir un imaginari col·lectiu com Barnasants: el desig d’hegemonia cultural i política per transformar la realitat, per capgirar el status quo d’avui, per escombrar les polítiques que beneficien els de sempre. Dóna’m 48 hores de govern que et fotré uns bons decrets, parafrasejant el pare de la criatura.  

Desconec quants ambients del país encara conserven aquest oasi. Del que no tinc cap dubte és que això no és només fruit de la programació que ofereix Barnasants, sinó dels valors, dels posicionaments i dels missatges que projecta any rere any, així com del carisma del seu director. De fet, sovint oblidem que l’any 2000 Camps va disputar el control d’ICV a Joan Saura i, amb poc més d’un mes de militant, va obtenir el 30% dels vots del partit, una veritable proesa si tenim en compte que es tractava d’una força política que, encara ara –com constatem cada dia–, té l’estranya manera d’entendre la radicalitat democràtica votant sempre a la búlgara. 

Per tot això, ara que tothom surt a fer d’Émile Zola, a dir que som el 80%, i a parlar de fronts amplis (sic) o d’eixamplar bases, fóra interessant de tenir en compte una de les moltes sentències lapidàries de l’amic Pere Camps: “El problema de Catalunya no és d’estructures d’estat; és d’estructures mentals.” Sense cultura, guanyen ells. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.