El magnat Elon Musk, propietari de la xarxa social X –antic Twitter–, de Tesla i moltes altres companyies, i també triat per Donald Trump com a codirector del Departament d’Eficiència Governamental de la Casa Blanca, mai no ha amagat les seues pretensions. Encara menys ara, quan la victòria del candidat republicà a les eleccions nord-americanes ha atorgat més poder a Musk i més projecció mediàtica a través de la qual defensa un projecte polític que no pot ser més reaccionari ni més nociu.
L’últim capítol d’aquest drama és la conversa distesa i amistosa amb la candidata del partit ultradreta, AfD, a les eleccions que se celebraran a Alemanya el 23 de febrer. Uns comicis en què AfD està cridada a ser la primera o la segona força més votada, tot i que difícilment aconseguirà formar govern. Però l’empenta de Musk és simptomàtica i ens alerta que l’absurd, l’extravagància, l’agressivitat i la incultura arriben per a incorporar-se a l’ordre del dia a dia polític dels països occidentals.
Més enllà de la llicència que es van permetre Musk i Alice Weidel, líder de l’AfD, titllant Adolf Hitler de “comunista”, l’empresari ha aconseguit copar unes quotes de poder mediàtic difícilment imaginables en altra època. I el pitjor de tot és que aquestes quotes de estan sent adquirides i exercides no per a la prosperitat, sinó per a tot el contrari. Amb Musk la ultradreta se sent més còmoda i legitimada per a expandir el seu relat tant com siga possible en base a intoxicacions, mitges veritats i mentides que arriben a un gruix de la població que cada vegada sent més atracció per l’extrema dreta i cada vegada infravalora més la democràcia. És difícil imaginar un suïcidi polític més tràgic que el que es pot pronosticar amb aquesta dinàmica.
Una dinàmica que és política i també és econòmica. Ambdós àmbits van de la mà –sempre n’han anat– quan els intoxicadors fan del capitalisme salvatge el seu principal castell a defensar. La concentració de riquesa –i per tant de poder– és un dels grans objectius d’aquest moviment capaç de defensar aquest principi mentre promet prosperitat econòmica, seguretat i llibertat després d’haver pervertit enormement aquest concepte. Les primeres mesures preses a l’Argentina de Javier Milei reflecteixen molt bé quina és l’agenda d’aquest moviment ascendent. També la negociació de Musk amb Giorgia Meloni perquè el magnat controle les xarxes de comunicació de l’Estat italià. Aquests fets auguren un escenari advers que està sent propiciat per l’electorat de molts països, que s’ha vist influenciat per les xarxes socials i mediàtiques controlades per magnats com Musk i que contribueixen a la convicció que cal sacrificar la democràcia, les minories i les institucions amb finalitats socials a canvi d’una llibertat que no se sap ben bé quina és.
Aquesta operació no és possible sense generar una sensació de por com la que s’està generant per criminalitzar la immigració i també qualsevol dirigent, polític o partit orientat cap a l’esquerra. L’última víctima dels bulos ha sigut Keir Starmer, primer ministre britànic, però per descomptat que n’hi haurà més i que una de les maneres que Musk i companyia aconsegueixen els seus objectius és convertir l’ambient en plenament irrespirable.
Al nostre país no ens escapem d’aquesta espiral tan dramàtica. Vox deu la seua existència i el seu èxit electoral a aquestes pràctiques, Aliança Catalana també se’n beneficia –i fins i tot rep elogis per part de distingits propagandistes ultradretans del nacionalisme espanyol– i el PP, incomprensiblement, s’uneix a aquesta lluita ignorant que ells mateixos en seran víctimes si algun dia Musk i els seus culminen amb èxit el seu treball.
Cal fer front a aquesta conjuntura des de tots els fronts possibles.
