Escric aquest paper la matinada del 25 de desembre, mentre la família dorm, havent tornat a casa després del sopar de la nit de Nadal al pis de la sogra, encara perplex. Allà solem donar estrenes a la meitat de la família, als nebots de la part de la meua dona; l’endemà, dia de Nadal, en donem a l’altra meitat, la meua. Quan acabant de sopar, a punt de servir el cava, han dit que era l’hora de preparar els sobres amb els diners, m’he adonat que me’ls havia deixat a casa, dins d’un calaix del dormitori. Per sort, vivim només a deu minuts a peu. He informat la dona del descuit i, sense fer-ho saber a ningú més, m’he escapolit i he enfilat cap a casa. Quin fred feia! Amb les presses, no havia agafat ni l’abric ni la bufanda; el trajecte pel carrer desert, amb olors a carn torrada, amb veus festives tancades dins les cases, se m’ha fet llarg. En arribar a casa, en canvi, silenci. Però no del tot. Alguna cadira s’ha mogut, he sentit un murmuri. Encenc el llum del menjador i hi ha dues persones. Una parella, molt vells, asseguts, amb l’esquena recta, hieràtics, a la taula on solem fer els àpats. Porten vestits de mudar obscurs, passats de moda.
—Què fan ací? —demane.
—Celebrem la nit de Nadal —diu l’ancià.
—A ma casa?
—També és la nostra. Hi vam viure quaranta-nou anys.
No m’havia plantejat mai qui havia viscut en aquella casa des que la vam comprar un any abans de casar-nos. Vam tirar quasi tots els mobles i vam restaurar a fons l’habitatge, tombant barandats i bastint-ne de nous. Amb l’ajut del meu germà arquitecte, vam transformar-ne la fisonomia, tot i conservar el que consideràrem valuós: el paviment de mosaic, les portes de mobila vella o els vidres historiats. La taula on seien els vells, de fusta de roure i un marbre blanc, amb vetes grises, damunt, era l’únic moble antic.
M’observaven humils, amb dignitat i serenor. No sol·licitaven, no exigien.
—Hem vingut cada any, inclús des que vam faltar —feu la vella—. Sabem que ho celebreu a ca la sogra i que no torneu fins a la matinada. Nosaltres ens n’anem prou abans i no toquem res. No n’heu de patir.
Damunt el marbre blanc, amb vetes, no hi havia res. Vaig preguntar si volien beure o menjar alguna cosa. Teníem la nevera plena, l’endemà dinàvem allí i havíem comprat de tot.
—No ens cal res —feu la vella—. Gràcies.
Vaig dir que havia vingut a agafar una cosa que havia oblidat, i vaig anar cap al dormitori, on, dins del calaix de la tauleta de nit, hi havia els sobres. Vaig comprovar que hi eren tots i me’ls vaig posar a la butxaca del pantaló. Abans d’eixir al fred carrer, vaig guaitar de nou el menjador, pensant que potser ja no hi eren. Continuaven allí, quiets, dignes, mirant-me.
—Que tinguen una bona nit —vaig fer.
—Igualment —va dir la vella—. Bon Nadal.
—Bon Nadal!
Vaig eixir i tancar la porta, i vaig córrer allunyant-me de casa, d’aquella casa que, fins aleshores, havia considerat només meua.
