La setmana passada ens va deixar Francesc Antich, qui va presidir el Govern de les Illes Balears en dues etapes, entre 1999 i 2003 i entre 2007 i 2011. Antich va ser pioner en una estratègia política que en el seu moment va ser rebuda amb incomprensió per part del PSOE i amb agressivitat per part de la dreta política, empresarial i mediàtica, però que amb el pas del temps s’ha valorat positivament després que l’expresident balear, socialista, apostara per l’aliança amb les altres esquerres davant la incredulitat del seu propi partit.
La carrera política d’Antich es va iniciar a Algaida, municipi del qual va ser alcalde entre 1991 i 1997 i des del qual va començar a forjar un PSOE diferent en un moment en què Felipe González havia gaudit d’una hegemonia indiscutible durant anys. Si González mai no es va voler aliar amb partits com Esquerra Unida, l’aposta d’Antich va ser la contrària i va explorar les aliances des del Consell de Mallorca que va presidir Unió Mallorquina amb Maria Antònia Munar a partir del 1995 i amb la implicació, també, del Partit Socialista de Mallorca –actualment inserit en Més– i d’Esquerra Unida. Aquest últim partit, liderat per Julio Anguita, tampoc no era amic de les aliances de l’esquerra espanyola amb els partits perifèrics i va mirar de fer saltar pels aires el següent pacte, el de l’any 1999 al Govern Balear. Era el primer Pacte de Progrés i el seu president era Antich.
Abans d’accedir a la presidència de la màxima institució insultar Antich havia fet una aposta amb una premissa molt clara: ser més PSIB que PSOE. I Així la va aplicar teixint pactes a la seua esquerra i fugint de la lògica de l’alternança entre socialistes a populars en l’època més confortable del bipartidisme. Joan March Noguera, el seu pare polític, ja havia dissenyat aquesta estratègia que Antich va poder aplicar quan molt pocs socialistes de fora de Mallorca l’entenien.
Menys encara des de la dreta, enfrontats al Pacte de Progrés des del minut zero de la seua gestació amb l’ecotaxa com a excusa per a atacar-lo. El pas del temps ha fet evident com de necessari és aquest impost davant un turisme que ha sotmès les Illes Balears –i la resta del país– a una pressió insostenible. En aquell moment, com també actualment, la guerra lliurada per la patronal hotelera, per la dreta mediàtica espanyola i pel PP d’Aznar contra Antich va ser ben accentuada i l’esquerra va perdre les eleccions del 2003 davant Jaume Matas, del PP, condemnat a anys de presó per diversos delictes de corrupció.
El 2007 Antich va recuperar el Govern Balear amb un segon Pacte de Progrés que va nàixer amb dificultats davant els casos de corrupció que assetjaven Maria Antònia Munar, líder d’Unió Mallorquina que, per cert, havia participat en la investidura de Matas quatre anys abans. Això, amb la crisi financera del 2008, que va afectar de ple el PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero –que havia negat l’arribada d’aquesta conjuntura tan desfavorable–, van fer d’aquella legislatura un episodi ben complicat per a desplegar polítiques de progrés a les Illes i per a comptar amb suport popular suficient.
Antich, però, mai no va perdre el seu segell personal i es va anticipar a moltes mesures que avui s’han generalitzat. No només l’ecotaxa, sinó també les llistes electorals paritàries o els pactes amb partits a l’esquerra del PSOE. Ben digna va ser, també, la seua negativa a votar a favor de l’aplicació de l’article 155 contra Catalunya l’any 2017, quan Antich era senador. Tot això i moltes més qüestions faran que siga recordat com un polític que va voler eliminar velles dinàmiques i imposar-ne de noves en defensa d’una pluralitat nacional i ideològica que des del seu partit no sempre han volgut assumir. Antich haurà de ser recordat, per tant, com un renovador necessari de la política.
