Aquest dijous el Tribunal d’Apel·lació de Tolosa de Llenguadoc confirmava, de manera previsible, la sentència del Tribunal Administratiu de Montpeller per a decretar que el francès ha de ser la llengua prioritària durant la celebració dels plens municipals a la Catalunya Nord.
La decisió no era inesperada, però no per això deixa de ser greu. L’any 2022 l’Ajuntament d’Elna (Rosselló) va canviar el reglament per a permetre fer les intervencions en català als plens, una iniciativa a la qual es van sumar altres quatre municipis nord-catalans. En canvi, el prefecte dels Pirineus Orientals, Rodrigue Furcy, va portar l’aprovació al Tribunal de Montpeller, que va anul·lar el canvi de reglament, tal com ara ha confirmat el Tribunal d’Apel·lació de Tolosa de Llenguadoc.
Cal recordar un fet important: les intervencions en català als plens dels municipis nord-catalans que van apostar pel canvi de reglament anava acompanyada, segons la mateixa normativa, d’una traducció al francès. Però per a la justícia francesa el francès mai no pot ser la llengua a la qual es tradueix una intervenció, sinó que sempre ha de ser la llengua prioritària, principal, i qualsevol altra llengua d’aquest Estat ha de ser, com a molt, subalterna. I si cal inexistent.
És curiós com un Estat amb una tradició democràtica i cultural que ha inspirat molts altres països tinga una al·lèrgia tan visible i declarada a la diversitat interna. L’article 2 de la Constitució francesa, que situa el francès com a llengua oficial de la República, és el pretext sota el qual s’amaga un jacobinisme ferotge que arriba a témer per la supervivència de la llengua pel fet que cinc localitats –que en total sumen vora 20.000 habitants en un estat que en té 70 milions– permeten l’expressió en català als plens municipals amb traducció incorporada al francès.
Aquesta hostilitat, més enllà d’haver convertit el català en una llengua cada vegada més minoritzada a la Catalunya Nord –i en molts altres indrets del domini lingüístic–, demostra la mancança de sentit democràtic d’una Europa que es vol reivindicar com a garant dels drets de les minories i de la convivència mentre atempta de manera maldestra i indiscriminada contra qualsevol mínima expressió de pluralitat.
Però les agressions no només procedeixen de l’hostilitat. La inhibició també és una pràctica comuna a l’hora de complir amb el deure de protegir les llengües minoritzades. La setmana passada el Govern espanyol, que es va comprometre amb l’oficialitat del català, del basc i del gallec a la Unió Europea l’any passat, va acabar sol·licitant aquesta mesura al govern polonès –que ocuparà la presidència del Consell de la Unió Europea a partir de l’any vinent– després de la denúncia de l’absència d’una proposta en aquest sentit. Finalment el ministre espanyol d’Afers Exteriors, José Manuel Albares, ha reaccionat demanant que aquest tema siga tractat i no quede en el calaix, però no sembla que ho haja fet tant per pròpia iniciativa com per pressions d’altres partits.
És cert, i cal reconèixer-ho, que l’executiu espanyol actual és qui més s’ha preocupat fins ara per aquest afer i qui com a mínim n’ha obert la porta. Ho va haver de fer en el context d’una negociació política, però el pas és important perquè l’oficialitat europea del català acabe sent una realitat. El camí, però, està sent llarg i costós de manera inexplicable. Perquè no s’entén que a Europa, precisament, hi haja tants problemes perquè 10 milions de parlants troben reconeguts els seus drets. Són aquestes contradiccions –les lingüístiques, les socials, les culturals, les econòmiques i les polítiques, en definitiva– les que alimenten l’animadversió cap a Europa i alimenten el relat d’aquells que la volen destruir per a imposar un règim polític molt més regressiu en matèria de drets i llibertats.
