El president francès, Emmanuel Macron, és responsable d’una situació política a França que preocupa i molt el conjunt d’Europa i que inquieta, en conseqüència, el tauler polític internacional.
En primer lloc, Macron té el “mèrit” d’haver nomenat el primer ministre de la República Francesa més efímer des que aquest sistema polític –la cinquena república– es va instaurar al 1958. Michel Barnier va arribar al càrrec al setembre i només hi ha durat tres mesos.
Macron es pensava que després d’haver mobilitzat l’esquerra francesa en les eleccions convocades al juliol podria sobreviure políticament sense comptar amb aquest sector tan determinant. Més encara quan l’esquerra es va mobilitzar, precisament, per frenar la ultradreta de Marine Le Pen, que amenaçava com mai de fer-se amb el poder legislatiu francès i hauria deixat aquest Estat, un dels dos grans pilars d’Europa, en mans d’un partit reaccionari i antieuropeu. Amb tot el que això comporta.
Però Macron ha evidenciat que la seua convocatòria electoral anticipada, propiciada per la seua derrota a les eleccions europees del 9 de juny –el Reagrupament Nacional, liderat en aquells comicis per Jordan Bardella, va traure més del doble de vots que la candidatura macronista, encapçalada per Valérie Hayer– no era tant per frenar la ultradreta com per conservar el poder de manera maldestra, amb una jugada de curta volada que ha desembocat en una moció de censura.
Què esperava, Macron? Després de no haver volgut negociar amb l’esquerra la configuració d’un nou govern i d’haver marginat aquells que, com teòricament ell mateix volia, van participar de manera definitiva evitant que la ultradreta accedira als ministeris francesos, Macron s’ha trobat amb una moció de censura que és una esmena a la totalitat del seu lideratge.
Tant és així que la moció de censura, presentada per l’esquerra, ha comptat amb el suport de la ultradreta lepenista. Un fet inèdit que té una traducció ben dramàtica, i és que el centre polític francès que Macron vol representar s’ha quedat totalment buit de contingut, s’ha convertit en l’enemic a batre per la resta d’opcions polítiques i ha deixat la política tradicional francesa arraconada en un context polític dominat pels extrems.
Sobretot per l’extrema dreta, que des del 2002 amenaça amb guanyar eleccions legislatives i presidencials i fins ara no ho ha aconseguit. Al juliol va ser quan més prop va estar de fer-ho, però la mobilització ho va evitar i ara Macron ha malbaratat aquesta nova oportunitat negant-se a entendre’s amb aquells que volen contribuir, des de posicions diferents a les seues, a que la democràcia es perpetue.
La polarització política no pot ser mai una bona notícia. Ni a França ni enlloc. Manuel Valls ja va neutralitzar el Partit Socialista Francès amb polítiques hostils contra els migrants i aquest partit, amb Els Republicans –que fins fa poc dominaven la política francesa– han desaparegut de l’escenari polític regalant el seu espai als extrems. Macron sembla no haver après la lliçó mentre Donald Trump somriu i Europa es prepara perquè l’extrema dreta acabe dominant França. Ara ja es pot pensar que aquest desenllaç només és qüestió de temps.
