La setmana passada el president valencià, Carlos Mazón, va sorprendre amb el nomenament d’un tinent general –Francisco José Gan Pampols– com a vicepresident per a la Recuperació Econòmica i Social, la institució creada pel mateix Mazón per fer front a les adversitats generades per la DANA del 29 d’octubre. A banda, el general de brigada Venancio Aguado va ser nomenat secretari autonòmic, mentre que les conselleres Nuria Montes i Salomé Pradas han sigut destituïdes, tal com es pronosticava des de l’inici de la crisi degut a la gestió desenvolupada des dels seus departaments.
El president Mazón ha decidit no assumir la responsabilitat que li correspon com a màxim representant de la Generalitat Valenciana després del que s’ha sabut d’aquell 29 d’octubre i de la seua tasca totalment qüestionada. I per desviar l’atenció des del PP no només apunten contra el Govern espanyol, especialment contra la ministra Teresa Ribera, sinó que han decidit donar protagonisme al cos militar i introduir-lo en el joc polític.
El moviment és, com a mínim, arriscat. Sense discutir la tasca de reconstrucció que Gan Pampols ha desenvolupat en països en conflicte, elogiada generalment a nivell mediàtic, el cert és que al País Valencià no hi ha hagut cap conflicte, sinó una negligència inexplicable que ha causat 220 morts i una manca d’explicacions davant l’absència física i la nul·litat operativa d’aquells que havien de comandar la situació.
El protagonisme dels militars, a més, va acompanyat d’arguments que són bastant nocius per a la democràcia. Redundant en el relat que el PP i Vox han fet servir els últims anys a favor de la “desideologització”, com si fer política fora possible sense tindre ideologia, el vicepresident Gan Pampols ha assegurat que la seua tasca no serà política i que no entrarà en el terreny del debat polític. Com un membre d’un govern no pot fer-ho? Com pretén fer creure que la seua tasca al capdavant d’una Conselleria és exclusivament tècnica i no política? De què serveixen les conselleries si no és per a aplicar les polítiques d’un govern determinat, dirigit per un partit determinat que pertany a un espectre ideològic determinat?
Hi ha també una qüestió igualment perillosa, que és el menyspreu que el Consell mostra per la capacitat de l’àmbit civil a l’hora d’encarar situacions extremes. Hi va haver un temps en què els militars disposaven d’una gran quota de poder per a fer política. Eren temps en què la democràcia era un anhel, i no una realitat. Deixar el govern en mans dels militars no és el més propi de les democràcies.
Mazón i el Consell no volen deixar de fer política nomenant militars. Busquen l’aprovació d’una opinió pública que se’ls ha girat en contra després d’una gestió pèssima i d’unes excuses poc o gens versemblants i amb nombroses contradiccions.
L’exèrcit i els militars tenen un paper concret en qualsevol democràcia avançada. Però l’acumulació de poder per part dels militars és inversament proporcional a la qualitat democràtica. S’ha demostrat al llarg de la història i es continua demostrant actualment. La reconfiguració del Consell és un símptoma de feblesa que acabarem pagant si del que es tracta és de transmetre el missatge que els polítics són prescindibles. Si del que es tracta, en definitiva, és de no dimitir després d’haver protagonitzat la major crisi humanitària del País Valencià en dècades.
