El passat divendres, mentre es tancava aquesta nova edició del setmanari EL TEMPS, tenia lloc la compareixença extraordinària del president Carlos Mazón a les Corts Valencianes en un ple monogràfic sobre la gestió política i les conseqüències de la DANA, que ha deixat més de dos-cents morts al País Valencià.
L’autocrítica, pràcticament, no existeix. Tot i que el president Mazón té en contra, fins i tot, bona part de l’aparell mediàtic de la dreta política espanyola, el PP sap que deixar caure el president valencià és el preludi d’un escenari d’inestabilitat, atès que el partit no disposa de majoria absoluta a Les Corts –tal com sí que la tenia quan va fer dimitir Francisco Camps en l’època de la Gürtel.
El PP espanyol, per tant, ha prioritzat la retenció del poder en un escenari catastròfic en què el Consell ha estat molt lluny d’estar a l’altura. Mazón és un polític dialècticament hàbil i en els 17 dies que han passat des de les inundacions fins la seua compareixença ha tingut temps de preparar un discurs conciliador, que destaca la reconstrucció, que demana la col·laboració del Govern d’Espanya i de les institucions europees i que assenyala la Confederació Hidrogràfica del Xúquer –que depèn de l’executiu estatal– com a principal responsable del desastre del 29 d’octubre.
El problema que tenen tant el president Mazón com els seus consellers és que no hi ha discurs, argument ni conjuntura capaç d’exculpar-los de la gestió política que van fer de la DANA. Només cal recordar totes les negligències comeses des del dia 29 d'octubre, quan l’AEMET va alertar del perill extrem a primera hora del matí i el Consell no va reaccionar de cap manera. Les informacions posteriors facilitades tant per l’AEMET com per À Punt –cal destacar de manera molt positiva el servei públic ofert per la radiotelevisió valenciana aquests die, així com també la cobertura de TV3– no van fer modificar l’agenda del president valencià, que va acudir a un “dinar privat” que després, davant la insistència dels periodistes, ell mateix va convertir en “esmorzar de treball” per finalment fer-se públic que Mazón havia estat aïllat de la situació fins les sis de la vesprada, quan va arribar al Palau de la Generalitat, per haver allargat el dinar amb una periodista.
Aquesta absència coincidia amb el desbordament del riu Magre a Utiel i amb l’abaixada d’aigües pel barranc del Poio que tantes desgràcies van causar. El president Mazón es va incorporar amb un retard extraordinari –de més de dues hores– a la reunió del CECOPI i l’avís va arribar als telèfons mòbils dels valencians a les 20:11 hores, molt més tard de la destrucció de ponts, de la inundació de pobles i de la desaparició de ciutadans. No cal dir que els seus consellers tampoc no van saber reaccionar, ni aquell dia ni els posteriors.
Des del Consell no es pot ocultar una gestió desastrosa. Mazón no dimitirà ni serà destituït per una única raó: perquè el PP creu que aquest desenllaç no li convé. La pregunta és fins quan seran capaços Mazón i el seu partit de sostenir aquesta situació. Tot dependrà, en gran mesura, de la intensitat de la pressió popular. Si 130.000 persones a València –i molts altres milers a Alacant i a Elx– propicien una rectificació, caldrà insistir tantes vegades com calga. Les excuses, les negligències i les irresponsabilitats han de tindre conseqüències.
