Ja ningú escriu cartes; manuscrites, de paper, llançades a una bústia i que tarden qui sap quant a arribar a ulls del destinatari. Són un anacronisme de color sèpia, obsolet per a fills i nets nascuts a la galàxia digital. I, en canvi, conserven aquella consistència, no tan sols física, que les fa més valuoses que qualsevol missatge electrònic.
Quin goig llegir segons quines correspondències! El gènere epistolar permet una llibertat de registres i de temàtica enorme, tanta com el dietarístic, i varia segons a qui s’escriu. Si qui redacta és, a més, un escriptor d’altura, i si s’adreça a un altre escriptor d’altura, l’atractiu es multiplica. És el cas de gran part de les cartes de Joan Fuster, i és també el cas de les del novel·lista i editor Joan Sales.
Fa anys vaig llegir la correspondència entre Sales i Rodoreda. Fresca, divertida, alliçonadora. Tan amena com una novel·la. Ara he llegit la de Sales amb el poeta Màrius Torres. És molt diferent. Tot i que també parlen de literatura i de llengua, aborden, sobretot, el dia a dia del Sales militar al front republicà en plena Guerra Civil. També del Sales exiliat a França i a la República Dominicana. I el que conta Joan Sales, amb prosa exquisidament natural, no és gens complaent amb ningú, i està ple de nervi i d’espines. “Catalunya s’ha dessagnat en nom de causes exòtiques i seguint banderes que no són la seva; des del 19 de juliol de 1936 no haurem sentit més que cridòries delirants, la dels anarquistes primer, després la dels comunistes, aviat la dels feixistes”. La crítica als anarquistes, en teoria companys de bàndol, és devastadora. “No passa dia que no sapiguem d’algun conegut assassinat pels anarquistes”, diu. Narra una anècdota que apareix dins d’Incerta glòria, la seua gran novel·la, quan entra a un convent que havia sigut saquejat i profanat, i on els “caníbals” havien assassinat els frares i fins i tot els jornalers, gent humil del poble de la vora, i on tot havia sigut cremat: talles antigues, quadres i biblioteca. “No bé passat el portal de l’església —escriu— ens esperava tot un espectacle: les mòmies dels frares difunts tretes dels seus nínxols (...) Unes d’elles estaven posades al peu de l’altar major en l’actitud d’una parella que es casa; una altra, revestida de casulla i repenjada a l’altar, feia com si fos el capellà que els casés”. Sales, catòlic, que conegué la Columna Durruti ja que en formà part un temps, detesta “l’anarquisme analfabet i vesànic” per aquestes conductes i, també, pel seu anticatalanisme militant.
Cartes a Màrius Torres en va ple, d’opinions políticament incorrectes i amb matisos, als antípodes del maniqueisme simplificador, del binarisme pueril i perillós que ompli xarxes. Opinions expressades amb la naturalitat amb què s’escriu a un amic. Cartes que, malgrat que no ens estaven destinades, són un regal, perquè també ens parlen —i amb quina lucidesa!— del món de hui.
