A l’hora de tancar aquesta edició d’EL TEMPS la xifra de morts per les inundacions al País Valencià és de 155. El 29 d’octubre del 2024 serà recordada per sempre com una jornada catastròfica en la memòria col·lectiva d’un país que acostuma a viure episodis tràgics per les inundacions cada cert temps. El d’enguany, però, ha estat el més tràgic de tots i evoca la gran riuada de 1957, encara recordada pels qui la van viure i coneguda pels qui encara no havien nascut degut a la transmissió generacional.
La solidaritat és indispensable amb les famílies de les víctimes i amb aquells que ho han perdut tot. Però cal fer-se preguntes i analitzar què ha pogut fallar perquè la xifra de morts i desapareguts siga tan elevada en una època en què les comunicacions massives i la facilitat d’arribar a la població són elements definitoris de la societat actual.
El canvi climàtic és una realitat. Es poden discutir les receptes per fer-hi front, però no l’existència del fenomen. I hi ha qui ho fa des de l’oportunisme i des de la irresponsabilitat sense que aquest negacionisme li passe factura. A hores d’ara s’ha calculat que la temperatura de la mar Mediterrània ja s’aproxima a la del Carib. Això fa que la nostra mar es convertisca en un escenari perfecte per a episodis com el que hem viscut.
Si la Mediterrània s’ha convertit en combustible és el resultat de la irresponsabilitat de l’ésser humà durant generacions. Cal afrontar aquesta realitat, però mentre s’afronta a curt i a llarg termini hi ha també altres qüestions teòricament senzilles d’encarar i que aquesta vegada no han sigut abordades amb professionalitat.
No s’explica com Protecció Civil, un organisme que depèn de la Generalitat Valenciana –concretament de la Conselleria de Justícia i Interior–, no fera sonar l’alarma fins més tard de les 8 de la vesprada, quan l’AEMET portava avisant del perill des de primera hora del matí. Les confederacions hidrogràfiques també mostraven senyals d’alerta durant el dia davant el creixement de les precipitacions i les primeres previsions de desbordament a la comarca d’Utiel-Requena. Prova de la inoperància del Consell presidit per Carlos Mazón és la roda de premsa del president a mig matí avisant que unes hores més tard, segons ell cap a les 18:00, es produiria un afebliment i un allunyament del temporal cap a les muntanyes de Conca. Les dades facilitades pel president podien procedir d’organismes oficials, però la manca de precaució és molt evident.
És aquesta inoperància la que ha fet que molta gent quede atrapada als seus cotxes per haver anat a treballar, a comprar o a fer qualsevol cosa al carrer perquè la ciutadania havia rebut la indicació que podia fer vida normal, malgrat la situació que s’aproximava i que ha generat vora un centenar de morts.
El dol s’ha de passar, però les explicacions s’han d’exigir. I les responsabilitats també. El PP, i també Vox, han fet bandera del seu discurs de l’austeritat contributiva per retallar impostos a còpia de limitar els serveis públics més elementals. I les tragèdies com aquesta demostren, també, fins a quin punt la demagògia es pot girar en contra dels relats més interessats i perillosos.
L’Horta Sud, la Ribera, la Foia de Bunyol i la Plana d’Utiel, les comarques més afectades pel temporal –que quan tanquem aquesta edició assetja les comarques valencianes del nord– recordaran aquesta data tràgica amb la resta del país. Cal treballar perquè aquestes tragèdies, inevitables en un país “en què la pluja no sap ploure”, siguen el menys dramàtiques possible. És l’exigència mínima que se li ha de fer als governants.
