La normalitat tremolosa

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hi ha categories més properes al costum que a la ideologia. Esquerra o dreta en són bons exemples. I esquerra valenciana podria ser, fins i tot, una frase feta, una mera construcció gramatical sols en benefici de l’eficàcia comunicativa. I prou. Una manera d’assenyalar els qui no són els altres. Altrament, els conceptes poden ser equívocs. Més encara, insofribles. Pot ser esquerra, però no valenciana. O valenciana, però no esquerra. Caldrà veure quins malabarismes fans els gurus del missatge electoral per convèncer-nos que Podem és una virtut d’unitat externa i interna, que Compromís acara el dia a dia polític amb valentia i que el PSPV-PSOE és alguna cosa semblant al fet socialdemòcrata. Tot un embolcall per amagar, ni que siga durant dues setmanes de campanya, aquesta realitat tossuda de normalitat tremolosa on les esquerres conspiren perquè el temps passe, que res no passe i, si és possible, que vostè s’ho passe bé.

I és cert que el punts cardinals no ajuden. El nord català és un vesper que fa somatitzar als valencians tots els dolors nacionals com una menstruació històrica que mai no para de rajar. De ponent trona el ressò de l’altra esquerra que s’esmicola amb estrèpit i a la llum pública. Al sud hi ha l’arribada del feixisme parlamentari, amb risc d’epidèmia peninsular. I alguna cosa terrible passaria també a l’est si la mar estiguera poblada d’éssers vius amb pensament propi. És comprensible, per tant, i fins a cert punt, la por al moviment. De vegades la clau de la supervivència es relaciona amb passar desapercebut. I, en tot cas, algú podria dir que ja ens ho havien advertit amb allò del Govern del Botànic, que és l’ecosistema on els elements creixen, però sense desplaçar-se del lloc.

És en aquest regne vegetal, eminentment vegetatiu, on el calendari transcorre sense molestar gens ni mica la silenciosa fotosíntesi. Si de cas, alguna breu oscil·lació més relacionada amb el vent electoral que amb el coratge intern. A Enric Morera li han entrat ara les ganes d’abandonar la presidència de les Corts per aspirar al pròxim Executiu i “posar les mans en el fang”, tal com va dir, textualment, ara fa uns dies. Si no eren al fang, on han estat dipositades tals mans? O més prosaicament, quin ha estat el paper de la segona autoritat pública valenciana, amb un sou superior al de la primera, que és el president de la Generalitat? Mans netes les del polític de cognom vegetal i que semblen només haver suat dins l’efecte hivernacle de les butxaques. Les butxaques o alrededores, qui sap.

Mentrestant, la vida gira entre els tremolors de la normalitat impostada. Hem passat del cartell de la València, ciutat refugi, al balcó de l’ajuntament, als 150.000€ per a una exposició sobre la Mare de Déu dels Desemparats al MuVIM, la més cara en la seua història. Una invocació mariana a les portes de les eleccions i un exercici d’una subtilesa mediocre per intentar acontentar aquell sector de la ciutat de València que creu que l’alcalde Joan Ribó té cua i es desdejuna amb entrecot de nadó. Ni una cosa ni l’altra. I, a més, tampoc no renegocia la ZAL ni protegeix la pedania de la Punta ni garanteix la façana marítima del Cabanyal ni preserva els horts urbans de Benimaclet i del Clot ni enderroca l’hotel Sidi Saler, al centre del parc natural de l’Albufera. És per aquest motiu que la candidata del Partit Popular a l’alcaldia, Maria José Català, no pogué criticar l’actual govern municipal més enllà de les polítiques de mobilitat impulsades pel regidor Giuseppe Grezzi, en especial la proliferació de carrils bici en detriment d’espai per als cotxes. “Vull tornar a la València dels deu minuts. Aquella ciutat que qualsevol et deia que quedava amb tu en deu minuts. Era còmoda”, va assegurar Català durant una recent entrevista a Las Provincias. Còmoda, és clar, si vas en vehicle, especialment en vehicle oficial. De fet, Català ja s’ha compromès a fer revertir carrils bici del centre i tornar aquell lloc als cotxes i, de pas, al fum i a la contaminació i a les malalties respiratòries i a la disminució de la qualitat i de l’esperança de vida. Tot perquè la senyora alcaldable puga arribar en deu minuts a les seues cites i, a ser possible, a la pròpia casa, que segurament no deu estar en cap zona de gran trànsit urbà.

Però així és la normalitat, la normalitat tremolosa. Un espai entre el fang i el fum, el silenci i el mimetisme. I una lluita ferotge per la intranscendència, l’aparença i la soledat indestructible del temps sense futur.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.