Sembla difícil pensar que el panorama que s’està desenvolupant a l’Orient Pròxim arribe a ser més desolador. Però ho serà. La guerra desencadenada arran els fets del 7 d’octubre de l’any passat, quan milicians de Hamas van atacar en territori israelià i van acabar amb la vida de 1.200 persones, s’ha estès més enllà de Gaza i actualment afecta altres territoris.
La situació està totalment descontrolada. Els Estats Units d’Amèrica han fracassat fins ara en el seu paper com a mitjancer internacional, l’ONU no pot anar més enllà de la seua funció observadora i els estats implicats, entre els quals hi ha Israel, no respecten les directrius de la màxima institució internacional. La manca d’atenció que han rebut part dels països implicats per part d’Occident ha desembocat en una inestabilitat que ha alimentat els grups terroristes com Hezbollah, símptoma de la fallida d’un estat com el libanès, que fins ben entrada la segona meitat del segle XX era vist com un exemple de convivència i d’interculturalitat.
Aquesta inestabilitat és aprofitada per Benjamin Netanyahu, primer ministre israelià, per projectar-se a si mateix com el salvador d’aquest país i fins i tot de l’Iran –que amenaça de manera alarmant amb el seu potencial nuclear– i establir, per la força discutida de les actuacions de l’exèrcit israelià, un nou ordre polític a mesura de les seues pretensions. Les actuacions militars serien devastadores, tal com ho han sigut a Gaza, si el que Israel vol és sotmetre comunitats com la xiïta al Líban, que representa un 30% de la població i que compta amb milícies arrelades al país.
Les conseqüències davant aquest escenari mai no podran ser positives. N’és conscient Joe Biden, que tot i els seus desencerts vol evitar una guerra a l’Orient. I n’és conscient Donald Trump, que no és sensible al resultat de les actuacions militars desproporcionades i a qui ja li va bé, en cas de tornar a la Casa Blanca, un escenari caòtic per a presentar aquest conflicte tan complex com una simple guerra entre bons i dolents i criminalitzar aquells que li discutisquen el seu relat simplificador.
Perquè aquest conflicte, cal dir-ho, és de tot llevat de simple. Hi convergeixen factors multicausals que en compliquen l'enteniment mentre molts polítics miren de fabricar narratives falses. Cal esperar-ho els pròxims mesos, quan tinga lloc una nova crisi de refugiats i aquells que donen suport a Israel admirant només la seua força militar –tot i que tradicionalment hagen agitat la bandera de l’antijudaisme– assenyalen els que fugen de la guerra i els miren de convertir, a ulls de la llum pública, en un problema de seguretat pública.
Les guerres no acostumen a generar situacions de prosperitat. Així s’ha demostrat en països com l’Afganistan, on els talibans han recuperat el control després de dècades d’ocupació occidental. Amb precedents com aquest, i tants altres, és lògic que la població civil de països com el Líban o com l’Iran no confien en una guerra –davant la qual es troben indefensos– com el preludi d’un canvi de règim.
Només les lliçons de la història i la capacitat diplomàtica podran reconduir la situació. O com a mínim alleugerir-la tant com siga possible. Però el marge per a l’esperança és ben reduït si es té en compte que els principals actors d’aquest conflicte no volen la pau, sinó el poder i l’hegemonia. I ho volen a qualsevol preu.
