Quina obsessió, la mort. La supressió del temps, la desaparició, l’oblit. La fugacitat de tot. Durant la idiotescència m’hi vaig acostar pel vessant gòtic, em vaig fer assidu als cementeris. Diuen molt del veïnat. A més, els ulls que et miren des de les làpides, des de fora del temps, són una font de lucidesa que converteix les cabòries quotidianes en fum. Medicina mental.
L’obsessió, amb els anys, es desfeu d’elements gòtics per assolir un to seré. Em vaig sentir interpel·lat per L’habitació verda, film de Truffaut on el protagonista viu obsedit pels seus difunts, al culte dels quals dedica una habitació de casa i, més tard, una capella sencera, que ompli de fotos i de ciris, i on es retroba, diàriament, amb ells. Després hi ha Pedro Páramo, de Rulfo, novel·la on tots els protagonistes estan morts i que transcorre en un poble, Comala, abandonat, castigat pel vent, lluny de tot. Quan veig un poble abandonat pense en les històries que deuen contindre aquelles places i carrers, aquelles cases derruïdes on creix l’herba. Hi ha Els morts, de Joyce, amb el seu colpidor final… Però hi ha una obra que és, per a mi, la millor banda sonora de la mort: el Rèquiem, de Gabriel Fauré.
De música exquisida sobre la mort, n’hi ha un grapat. Pense en els Tenebrae Responsories, de Victoria, en l’Stabat Mater, de Pergolesi, en la Música per al funeralde la reina Mary, de Purcell, en els rèquiems de Mozart, Brahms, Verdi o Berlioz, en la Pavana per a una infanta difunta o el Tombeau, de Ravel… Què té, d’especial, el Rèquiem de Fauré? En general, la música de difunts és patètica, més encara intimidadora. No és el cas d’aquest Rèquiem, melancòlic, lluminós, esperançador. Esperança, en la mort? Sí. La peça parla d’una mort dolça, expressada a mitja veu, com una confidència. “Després de tants anys acompanyant serveis funeraris a l’orgue, a la Madeleine de París —diu Fauré—, volia escriure una cosa diferent”. I tan diferent! L’estímul fou, segons sembla, la mort dels pares. “S’ha dit que el meu Rèquiem no expressa por de la mort —diu—, i fins i tot algú l’ha qualificat de cançó de bressol de la mort. Però és que és així com veig la mort: com un alliberament, com una aspiració al goig del més enllà”. Fauré, que prescindeix del Dies Irae —fragment de la missa que més es presta al dramatisme—, ens regala un Agnus Dei amb una de les melodies més belles del món. Una música que et transporta a un racó íntim de la ment, exempt d’agendes i rellotges, on et trobes amb els teus difunts, una habitació com la del personatge de Truffaut, però oberta, a plena llum, on aquelles cares i veus estimats reviuen. Una habitació fora del temps que es tanca quan el Rèquiem acaba, i sents, de nou, el silenci. O, per ser exacte, els sorolls irregulars de la vida quotidiana, d’un present que distrau i desvia i que solapa —no convé que siga d’una altra manera— la memòria, plena d’ombres.
