Salvador Illa va dir que «Catalunya no vol ser més ni menys» amb el seu finançament. A qui es referia el.lípticament, qui eren aquests altres que no verbalitzava? Per ventura País Basc i Navarra i el seu concert? O tal vegada la resta de comunitats autònomes que pateixen el règim comú de finançament?...
Pedro Sánchez aclaria posteriorment una mica el misteri: «el nostre (del PSOE, és clar) model de finançament és el mateix a tots els territoris» autònoms, el de la bossa general espanyola.
A la vegada, amb la manca de claredat característica del discurs socialista, la responsable d’Economia i Hisenda de la Generalitat catalana, Alícia Romero, deia que el seu govern «té la ferma voluntat» d’arribar a un acord per obtenir el nou finançament per a Catalunya, el famós «singular», cosa que és una declaració de voluntat que en realitat a no res obliga -ni a ella ni al PSOE- ni, molt manco, posa cap terminis, com si no fossin importants.
Per a més confusió, Romero, en la nova línia del discurs del PSOE, assegurava que «estic convençuda que totes les comunitats autònomes que pretenen i volen millorar el seu finançament també acabaran en aquesta negociació». O sigui: si la Generalitat té una negociació amb Madrid pel seu finançament «singular» i la responsable catalana diu que «totes» les CC.AA estaran en la mateixa negociació, ergo Catalunya queda igualada a les CC.AA?...
Quan se senten i llegeixen tantes inconcrecions amb la voluntat de confondre, és impossible no recordar la mateixa estratègia que el Madrid polític de just després de la mort del dictador Francisco Franco va posar en marxa al llarg de 1976 per aigualir les reivindicacions nacionalistes catalana i basca. El que es va dir el «cafè per a tothom» autonòmic.
La naturalesa i objectiu de la cosa va ser definida en un article en el Diario de Mallorca publicat el 17 de gener de 1976 i titulat «El Estatuto balear». El seu autor era Miguel Herrero de Miñón, jurista i membre del Consell d’Estat des de 1966 i, sobretot, un dels consellers a l’ombra del rei del franquisme, Juan Carlos de Borbón, per fer el trànsit legal cap a la futura democràcia, el que se’n digué la Transició. Deia Herrero en síntesi que les Illes tenien les característiques necessàries per tenir un estatut d’autogovern immediat que fos el far que il.luminàs el mateix camí per a totes «les altres regions», amb l’objectiu últim de demostrar que es podia «regionalitzar» el país per evitar caure en el «fetitxisme històric» dels nacionalistes bascos i catalans que reivindicaven els seus respectius estatuts d'autonomia republicans.
A efectes de Balears allò acabà en no res, per diferents raons que no venen al cas. Però la tesi profunda d’Herrero, com era aigualir les reivindicacions nacionalistes catalana i basca, va tenir un gran èxit. Fins i tot Manuel Fraga, un dels ministres de Franco i fundador d’Aliança Popular, es mostrà en una entrevista al diari Sud-Ouest favorable a la futura «regionalització d’Espanya».
I justament això és el que es van fer UCD i PSOE quan redactaren la Constitució: cafè autonòmic per a tothom per desactivar els futurs estatuts d’autogovern basc i català. Molt semblant a la música que de bell de nou el PSOE assaja en el seu concert català, una molt melòdica forma d’anunciar un finançament català singularment descafeïnat.
