No tenen enganxats uns fils a les mànigues de la camisa ni darrere les orelles, però els diputats i les diputades de Vox a les Corts valencianes són uns autèntics titelles. La direcció estatal del partit els diu què han de dir i què no, supervisen cada pas que fan i de vegades, fins i tot, els obliguen a desfer el camí. La cara de pomes agres de Vicente Barrera la vesprada nit de lʼ11 de juliol fou prou simptomàtica: en contra de la seua voluntat i després dʼuna cohabitació agradable amb el PP, va haver dʼacatar la disciplina militar de la formació i abandonar el Govern valencià.
“Vox no es la muleta ni el coche escoba de nadie, venimos a defender los valores de los españoles”, afirmava categòricament aquest dimarts, durant la seua visita al grup parlamentari de les Corts valencianes, el portaveu del partit, Ignacio Garriga. Només importa Espanya perquè en el seu horitzó mental no hi ha res més que Espanya, una Espanya monolítica on no caben els matisos ni els accents diferents. Per això mateix, cap dels diputats que Vox envia al Congrés tampoc no té la sensació de defensar la seua circumscripció, sinó que se senten investits de la gloriosa representació de tots i cadascun dels ciutadans espanyols. Una missió patriòtica que no coneix cap bandera més que lʼespanyola i cap idioma que no siga el castellà.
Al costat de Vox, el Partit Popular és una organització quasifederal. Que la mà dreta de Santiago Abascal visitara la “sacrosanta cámara de la palabra valenciana” —Francisco Campsdixit— poques hores abans de la celebració, aquest dimecres, del debat més important de lʼany, deixa ben clar el paper de tutor que hi exerceix. Una tutela encara més cridanera si tenim en compte que Garriga, ironies del destí, és la cara i la veu de Vox al Parlament català.
En plena era de la tecnologia digital, no hi havia prou a revisar o enviar directament per escrit el contingut del discurs del seu síndic, José María Llanos. Calia fer evident aquest control extrem amb la presència de lʼhome fort vingut de Madrid (... o Barcelona, ai!). En la seu compareixença davant els mitjans valencians, Garriga va efectuar un spoiler de manual, tot manifestant que Carlos Mazón “no va pel bon camí” si espera que Vox li aprove els pressupostos de 2025.
“No compartim les seues polítiques, València pateix una inseguretat creixent, està acollint persones en situació irregular i no sʼestà garantint la llibertat lingüística”, va advertir severíssimament amb els Llanos al quadrat—Massó i José María— en el paper de guardaespatlles. O siga que la formació ultra torna a situar la clau de volta en la política immigratòria, una qüestió en què el Consell no té competències més enllà de la recepció dels menors arribats de Canàries, Ceuta o Melilla, tal com va recordar-li pocs minuts després, en la seua conferència de premsa setmanal, la portaveu del Consell, Ruth Merino. En les qüestions lingüístiques, no obstant això, Merino va afirmar que el PP sí que està obert a valorar les seues iniciatives plantejades per lʼextrema dreta. Tot un homenatge a lʼAny Estellés.
Si algú no se nʼhavia adonat del tot, ara ho ha pogut confirmar. A Vox, les qüestions valencianes, li importen un rave. No li interessen gens ni mica lʼeducació, la sanitat, les polítiques socials o la dependència. Lʼúnica dependència que anhela és la de Madrid. Que Madrid els diga què han de fer a cada moment.
El problema és que, a Carlos Mazón, la dependència de Vox —continuar depenent-hi, vaja— ja li agrada. Com abans mire cap a lʼesquerra a la recerca de suports puntuals viables, li anirà més bé. Lʼalternativa és una ruleta russa.
