Les manifestacions celebrades a Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Tortosa per l’11 de Setembre van sumar poc més de 70.000 participants, segons xifres policials. S’esperava, clarament, que la Diada d’enguany comptara amb menys implicació que en edicions anteriors. Els últims resultats electorals ja evidenciaven una davallada de suports cap als partits independentistes, i cal pensar que les mobilitzacions també havien de patir aquest nou context, tal com així ha ocorregut.
I és normal, i cal dir-ho i no s’ha de caure en un desànim desproporcionat. El moviment sobiranista –no només l’independentista– ha passat d’aglutinar una quota majoritària de la societat civil a través de la suma de sindicats, empresaris i altres agents implicats a ser un moviment dividit i desorientat. El perfil baix mantingut pels dirigents d’Esquerra Republicana en les manifestacions del passat dimecres o els xiulits contra persones com l’exconsellera Marina Geli, tal com es va veure a Girona, són una foto realista de la situació que es viu.
L’estratègia estrictament electoralista que han seguit Junts i ERC els últims anys ha acabat derivant en una situació totalment contraproduent. Sense deixar de tindre en compte la repressió que han patit –i que en bona part encara pateixen– molts dels dirigents d’aquests partits, és evident que abans moltes més formacions i entitats es podien sentir atretes per un moviment democràtic, inclusiu i just. O, com a mínim, que no tenien capacitat real de crítica contra aquest moviment. Ara, amb la divisió generada, el sobiranisme ha perdut encant i capacitat de convicció i d’identificació.
Però hi ha, també, altres lectures del moment polític actual en general i de la Diada en particular. No s’ha d’oblidar que sumar desenes de milers de manifestants en un context tan poc propici no deixa de ser un èxit considerable de convocatòria i la demostració, també, que el sobiranisme compta amb una base social potent que, per descomptat, pot tornar a créixer. Aquesta és la clau de tot plegat.
El catalanisme s’ha acostumat a protagonitzar diades que fins i tot han superat els últims anys el milió de persones. I ara, tot allò que no siguen imatges que donen la volta al món, és llegit com el símptoma d’un fracàs irreversible, com un moviment caducat amb un objectiu inassolible. En definitiva, com un país vençut. Però, en canvi, una perspectiva de llarg abast diu que al si del catalanisme, durant les diades, s’ha passat d’omplir el Fossar de les Moreres per part de l’independentisme extraparlamentari a desbordar grans avingudes de Barcelona per part d’un moviment plural i transversal que, fins i tot en els moments més complicats, ha demostrat capacitat de resposta.
I què s’ha de fer, amb tota aquesta força? Sobretot tornar a seduir, tornar a posar al centre relats irrefutables com el de l’espoli fiscal, insistir en la nocivitat irreversible del centralisme espanyol, evidenciar les mancances inexplicables del sistema de transports, l’absència injustificada del corredor mediterrani i deixar clar que Catalunya no podrà aspirar a tot fins que no puga decidir per si mateixa el seu futur.
Allò mateix que va fer que les Diades s’ompliren de gom a gom, un fet que no es tornarà a repetir mentre es perpetue la desconfiança mútua i uns retrets constants que no fan cap bé al país.
