El president de la Diputació de València, Vicente Mompó, és certament singular. Alcalde del xicotet municipi de Gavarda, a la Ribera Alta, governa la corporació provincial en coalició amb Ens Uneix i gràcies al suport extern de Vox. També presideix el PP de la província de València, un estatus que li permet participar en els mítings més importants de la contornada. La seua presència està generant una expectació creixent entre els periodistes i no pel que diu, sinó per l’idioma en què ho diu.
Ja és costum que els assistents li recriminen que no s’expresse en castellà, una llengua que no conrea massa. El seu compte de X, l’antic Twitter, n’és bona prova: la circumscriu a l’hora de referir-se esment als pobles castellanoparlants o després d’haver acudit a un acte de la policia o la guàrdia civil, que són coses molt serioses. Com tothom sap, les coses serioses es diuen en castellà.
Més enllà d’això, sempre opta per la llengua materna. “En valencià, el del meu poble”, tal com li agrada dir. Perquè, efectivament, el presi de la Dipu és un enamorat de la parla popular, fins al punt de sublevar-se contra les normes establertes. En diverses ocasions ha criticat formes que considera impròpies. Rebutja els “doncs” i els “aleshores” amb una vehemència que evoca la de l’inefable Alfonso Rus, qui va ostentar el seu càrrec entre 2007 i 2015. Aquell que fins i tot va normalitzar la corrupció en la llegua d’Ausiàs March —“mil, dos mil, tres mil, quatre mil”…— però que es posava com un bou quan sentia un “gairebé”. En un acte públic va arribar a qualificar de “gilipolles” els professors que el pronunciaven.
Mompó és bastant menys histriònic però tan incisiu contra els “doncs” i els “gairebé”. Fa unes setmanes, després que un meteoròleg d’À Punt demanara perdó irònicament a X per haver deixat anar un ‘pos’ en directe, Mompó va animar-lo a continuar per la mateixa línia: “Pos xe, tampoc passa res, t’haurà entés més gent que utilitzant el doncs”. En la conversa generada al voltant d’això, va lamentar obertament l’ús de paraules de “l’època dels dinosaures” que eviten “sentir com a nostra” la llengua.
“Deixem-nos de pureses”, afirmava Mompó en una compareixença recent. “No és més d’ací avui que hui, gaudir que disfrutar ni aquest que este, ni les terminacions en -eix que les terminacions en -ix; ni tampoc vacances que vacacions ni servei que servici, ni seure que assentar, ni conversa que conversació”, precisava a continuació com si d’un filòleg es tractara. Obviant, és clar, l’arrel del problema: la substitució lingüística en favor del castellà que provoca episodis com els que ja ha viscut en carn pròpia.
Potser és que els valencians que diuen avui o vacances —que n’hi ha, sobretot a les comarques del nord— no li semblen de primera categoria. A Mompó potser li encisa el pos valencià que bandeja el doncs, però li sona vulgaríssim el pos castellà que liquida el pues. Potser ens trobem davant un ferm partidari de l’entonces o l’entonses en detriment de l’aleshores o el llavors, però no hauria de mostrar-se tan eloqüent. De polítics fent de lingüistes, meteoròlegs o metges, no ens en calen.
Ens cal menys frivolitat i més seriositat. Com la del mateix Mompó acudint, en qualitat de president de la Diputació del PP, a la Trobada d’Escoles en Valencià. La cita on s’apleguen milers i milers de persones que no s’avergonyeixen de dir aleshores o gairebé. Ells sí que vetllen pel futur de la llengua.
