Es troba cap a l’interior, on comença l’horta i acaba el secà, però Ontinyent és una illa. En general, tota la comarca de la Vall d’Albaida —de la qual és capital— és una illa allargassada entre la Safor, de natura més exuberant, i l’aspror extrema de l’Alt Vinalopó. Una illa dins d’un país.
Cap al nord, el port de l’Olleria obre el pas a la Costera, i cap al sud, el cim del Benicadell i la serra de Mariola permeten divisar el Comtat i l’Alcoià. Una vall envoltada de muntanyes i mal connectada, cosa que va aguditzar-ne l’enginy i l’esperit emprenedor.
Sí, el teixit industrial d’Ontinyent sempre ha excel·lit, però això no amagava un complex d’inferioritat envers les històriques Xàtiva i Alcoi, de les quals es troba a mig camí. La gent havia d’esforçar-se el doble per a eixir endavant, una circumstància que ha afermat la consciència de poble, de col·lectivitat. A la ciutat hi ha una identitat ben marcada, un orgull local que s’eleva a la màxima potència cada mes d’agost, coincidint amb les festes de moros i cristians.
Ontinyent ha proporcionat més bons empresaris que no polítics. Fins a l’arribada de Jorge Rodríguez, l’any 2011, mai no havien tingut un alcalde del carisma de Josep Sanus, primer edil socialista d’Alcoi de 1979 a 2000, ni d’Alfonso Rus, alcalde popular de Xàtiva entre 1995 i 2015, que també va presidir la Diputació de València de 2007 a 2015. Hi imperava la convicció que Xàtiva, gràcies a això, era molt millor tractada per les administracions, malgrat tenir menys població.
Sense el modernisme d’Alcoi ni l’herència borgiana de Xàtiva, Ontinyent ha viscut amb la sensació de ser l’aneguet lleig. Una ciutat anodina que els caps de setmana emigra al camp. Perquè al terme, de 35.000 habitants, es comptabilitzen més de 7.000 casetes. “In Ontinyent we don’t say ‘chalet’. We say ‘caseta’ and I think that’s beautiful”, resa un cartell de la immobiliària Atika.
Com en unes altres àrees industrials valencianes, el diner negre hi era consubstancial. En temps pretèrits —i no tan pretèrits— era usual cobrar en B una fracció del salari. El sobret de cada dia 1. Un substrat obrer que no ha inoculat un caràcter reivindicatiu. De fet, hi ha prevalgut un cert individualisme. Ni tan sols el nacionalisme s’ha erigit en hegemònic, encara que una bona part de la immigració castellana dels seixanta i dels setanta va integrar-se lingüísticament. Un altre tret diferencial de la comarca.
El terratrèmol
Convé conèixer l’entorn d’Ontinyent abans de capbussar-se en la convulsa vida política de l’últim lustre, que ha repercutit en el conjunt del País Valencià.
I és que el terratrèmol Ens Uneix, en 2019, va capgirar-ho tot. La formació independent liderada per Rodríguez, que va irrompre setmanes abans de les eleccions municipals d’aquell any, va aconseguir 17 dels 21 regidors en disputa. Quatre anys després, en 2023, va revalidar la majoria absoluta al consistori i va obtenir el diputat clau per a desequilibrar l’empat a 15 entre PSPV-Compromís i PP-Vox a la Diputació. Un vot clau gràcies al qual Natalia Enguix ara és vicepresidenta de la corporació provincial en un govern de coalició amb els populars. En paral·lel, des de la Generalitat, Carlos Mazón també els dispensa un tracte privilegiat. El d’Ontinyent sí que és un finançament singular.
Rodríguez va decidir presentar-se per la nova marca La Vall ens Uneix —el nom originari del partit— en comprovar que el PSPV, on militava des de feia vint anys, no el volia com a candidat. Deu mesos i mig abans, el 28 de juny de 2018, en ser detingut amb diverses persones més en una operació policial molt sofisticada, ja havia hagut de renunciar a la presidència de la Diputació de València que ocupava des de 2015.
L’alçament del secret sumarial, un mes i mig abans dels comicis locals del 26 de maig de 2019 i a només deu dies dels valencians i estatals del 28 d’abril, va precipitar la seua eixida definitiva del PSPV. “No permetré que ningú aprofite l’ocasió per a fer mal al partit que sempre he estimat”, va afirmar. El sumari confirmava que era investigat per dos possibles delictes de prevaricació administrativa i malversació de cabals públics amb motiu de la contractació —a l’empresa Divalterra— de set alts directius que militaven al PSPV i Compromís.
La causa derivaria en una vista oral, el novembre de 2022, i en una sentència absolutòria per als tretze acusats que no es va conèixer fins al 30 de maig de 2023, dos dies després de les últimes eleccions locals, en què Ens Uneix va baixar de 17 edils a 12. Més concretament, de 12.223 vots a 10.112.
Tant Jorge Rodríguez com el seu nucli de confiança més proper —Ricard Gallego, Joan Sanchis i Jordi Vila— sostenen que la macrooperació en qüestió fou instigada des del mateix PSOE, que havia arribat l’1 de juny de 2018. És a dir, 27 dies abans. Per què ho pensen? Perquè la figura creixent de Rodríguez —diuen— significava una amenaça per al president valencià, Ximo Puig, i per al també valencià José Luis Ábalos.
Unes altres veus, sense abandonar el terreny de les conspiracions, assenyalen qui fins aquell 1 de juny era ministra de Defensa i secretària general del PP, María Dolores de Cospedal. Ella hauria mogut els fils —diuen— per a iniciar una actuació que afectara l’oposició i atenuara, ni que fora en part, l’impacte negatiu del cas Gürtel. La sentència d’aquest cas, feta pública el 24 de maig de 2018, va condemnar el PP a títol lucratiu i va provocar la moció de censura contra Mariano Rajoy que duria Pedro Sánchez a La Moncloa.
Les plaques tectòniques
Com en tantes relacions polítiques, abans de l’odi va existir l’amor. O, si més no, la comunió d’interessos. Ximo Puig sempre va tenir clar que Rodríguez havia de presidir la Diputació quan, l’any 2015, va produir-se el canvi. Ja feia quatre anys que governava Ontinyent, on acabava de passar de set regidors a catorze, tot obtenint la majoria absoluta. Els socialistes van deixar el PP amb tres regidors, Compromís amb dos i Esquerra Unida i Ciutadans amb un cadascun. El que es coneix com una piconadora.
El nom de Rodríguez, doncs, va emergir amb força com a substitut de Rus. Per fi, Ontinyent per davant de Xàtiva. A la capital de la Costera i Gandia, uns semidesconeguts Roger Cerdà i Diana Morant accedien aleshores a l’alcaldia amb majories molt menys estables. Era Rodríguez o Rodríguez.
A la capital de la Vall d’Albaida, no obstant això, no ho tenien tan clar. De nit, en concloure l’escrutini, Rodríguez va proposar que la seua número dos, Rebeca Torró, esdevinguera la diputada provincial de la comarca, mentre ell, amb una majoria còmoda, se centrava en l’alcaldia. La interessada, però, assegurava que Rodríguez tenia serioses opcions de presidir la Diputació, mentre que ella no.
Rodríguez i Torró conformaven un tàndem sensacional. D’orígens familiars semblants —classe mitjana treballadora—, ell havia estudiat als franciscans i ella a la xarxa pública. Amics des de l’etapa a Joves Socialistes, junts van ser capaços de tombar el socialista Manolo Reguart i encapçalar la llista local de 2007 quan a penes tenien 28 i 26 anys, respectivament. Rodríguez, amb aquell aspecte de bon xic que mai no perd les formes, i Torró, de verb esmolat, una opositora incansable amb bons contactes a València, sobretot entre el sector lermista. El poli bo i la poli dolenta. Una dupla perfecta que complementava Joan Sanchis, la parella de Rodríguez.
La idea que ella fora designada diputada, però, va dissoldre’s de seguida, a la velocitat del sucre en el cafè. L’endemà dels comicis de 2015 el diari El Mundo publicava que Rodríguez era l’elegit i que ja es perfilava com a nou president de la corporació provincial. La mà de Ricard Gallego començava a fer de les seues.
Fa molt que Gallego exerceix un paper destacadíssim a Ontinyent. És una placa tectònica més. Ell tenia clar que l’aposta havia de ser Rodríguez, el seu protegit. De cap manera no podia desaprofitar el trampolí que representava la Diputació.
Gallego era periodista. Natural de la Llosa de Ranes, treballava com a delegat del diari Levante-EMV a la Costera i la Vall d’Albaida. El lligam amb Rodríguez es remunta als temps de l’oposició a la popular Lina Insa, quan va començar a assessorar Rodríguez malgrat no formar part del grup municipal. Secretament, era conegut amb el malnom de Jenny.
Jenny tenia una doble ànima: la de redactor que escrivia sobre la política municipal i la d’autor intel·lectual de papers i estratègies d’un dels partits de l’oposició. Quan l’any 2011 Rodríguez accedeix a l’alcaldia, el primer càrrec que designa és ell. Sense ni tan sols comunicar-ho abans als socis de Compromís i Esquerra Unida.
Gallego venia recomanat per l’històric Josep Bodí, oriünd de la veïna Albaida i tan arrelat al PSPV com el puny i la rosa. I, ben mirat, va efectuar una bona feina: va dur-lo a l’alcaldia, va modelar la seua imatge d’home calmat i dialogant i va aconseguir, finalment, que Rodríguez capitalitzara tota l’acció de govern dels primers quatre anys. Les àrees de Compromís van reeixir, però els rèdits van acaparar-los els socialistes. Recordem que el salt fou considerable: de 7 a 14 regidors.
El desig de Gallego de potenciar al màxim Rodríguez en detriment de Torró —“la xiqueta”— va tenir conseqüències immediates. Ella no es conformava amb la regidoria d’Urbanisme i mantenia bons contactes amb María José Salvador, consellera de Vivenda, Obres Públiques i Vertebració Territorial, cosa que va obrir-li la porta, en 2016, a la Direcció General de Vivenda de la Generalitat, on més tard seria, per aquest ordre, secretària autonòmica d’Economia Sostenible —una de les principals artífexs de l’arribada de Volkswagen a Sagunt— i consellera de Política Territorial, Obres Públiques i Mobilitat. En caure el Botànic, l’any passat, fou designada síndica parlamentària, una circumstància important —com veurem més endavant— per a explicar el pacte d’Ens Uneix amb el PP. Ara, fruit de la bona sintonia amb Antonio Hernando i Óscar López, que treballen estretament amb Sánchez, i a la bona opinió d’ella que tenia el president després de les negociacions amb Volkswagen, és secretària d’Estat d’Indústria en el Ministeri de Jordi Hereu.
Magnitud 8 a l’escala Richter
El ben cert és que ni Puig ni Torró no veien gens clara la dimissió de Rodríguez de la Diputació després de l’operació múltiple que va obrir tots els informatius i en què també fou detingut Gallego. Des de Ferraz, per contra, Ábalos i la seua mà dreta, Santos Cerdán, es mostraven inflexibles. Accedien a mantenir-lo a l’alcaldia i, fins i tot, com a candidat a les municipals de 2019, però no a la institució provincial.
Tanmateix, en alçar-se el secret de sumari, pocs dies abans de la doble cita electoral del 28 d’abril i quan estava a punt de tancar-se el període de presentació de candidatures per a les locals del 26 de maig, el secretari d’Organització del PSPV, José Muñoz, va comunicar-li que finalment no en formaria part.
Cap problema. Convençut com estava de la seua innocència, l’equip de Rodríguez tenia una opció B. La germana de l’alcalde del Palomar, Jordi Vila, havia registrat un partit nou, La Vall ens Uneix, des del qual es presentarien a les eleccions. El moviment fou de magnitud 8 a l’escala Richter. Al grup de WhatsApp que compartien els catorze regidors, Rodríguez va fer saber que tenia aquesta alternativa i que la faria servir. “Qui vol acompanyar-me?”, va preguntar.
Deu dels catorze edils van secundar-lo i van demanar la baixa en el PSPV. Els únics que no ho van fer van ser Rebeca Torró, que figurava al número 6 de la candidatura del PSOE per València al Congrés, Patricia Folguera, Matilde Francés i Jaime Peris, que poc després seria nomenat cap de gabinet de la consellera de Sanitat, Ana Barceló. Una trentena dels setanta militants de l’agrupació local van emigrar a La Vall ens Uneix.
Entre els socialistes, com no podia ser d’una altra manera, aquella decisió va fer mal. Sobretot perquè no concorria amb una agrupació d’electors, sinó amb un partit polític en tota regla, raó per la qual els sufragis computaven en la disputa dels diputats provincials. La Vall va anotar-se’n un, tot i que, en aquell cas, no fou decisiu. La suma de PSPV i Compromís —13 + 5— superava els 16 de la majoria absoluta. No obstant això, Joan Sanchis, l’únic diputat de la formació independent, va votar favorablement a la investidura de Toni Gaspar. Al capdavall, era l’esquerra la que controlava el pressupost i governava la Generalitat.
Rodríguez assegurava que La Vall constituïa un artefacte passatger fins al retorn al Partit Socialista quan resultara absolt. Gallego, per la seua banda, li feia veure que ja no necessitava el PSPV perquè el tenia a ell. La seua supervivència, de fet, depenia d’allunyar Rodríguez del PSPV, un trencament definitiu que també anhelava Sanchis.
Ones sísmiques
El control d’Ens Uneix sobre Ontinyent —36.194 habitants, en 2023— i el conjunt de la comarca —88.114 habitants— és notable. En bona mesura, a través d’uns mitjans de comunicació que abunden a la Vall.
Amb Rodríguez, la línia que separa els dos setmanaris locals —El Periòdic d’Ontinyent, més progressista, i Lo Clar, més conservador— s’ha difuminat bastant. Les ajudes als diaris valencians de referència i a la televisió comarcal també són generoses. Globalment, la inversió publicitària supera els 350.000 euros anuals, per damunt d’1,2 milions en els quatre exercicis del mandat.
No resulta estrany, per tant, la il·lustració de portada de l’edició de Lo Clar posterior als comicis de 2019, quan La Vall ens Uneix va arrasar: Rodríguez, representat com sant Jordi, trepitjava els caps de Puig i Ábalos. Entrevistat per aquest mitjà, Joan Sanchis també ha manifestat que Ens Uneix és un projecte que s’adreça a la gent de “centredreta”. Ha presentat la Unió Municipalista, la plataforma que Ens Uneix promou conjuntament amb una seixantena de regidors independents més com una força de “centre” i “liberal”, o siga, “el que va ser Ciutadans al principi del seu naixement, quan conjugava el progressisme i el liberalisme”. En un article d’opinió —en castellà— ha arribat a fer esment a “las imposiciones lingüísticas de los nacionalistas”.
L’epicentre de la comarca és Ontinyent. Dels 33 municipis restants, Ens Uneix només ha guanyat a cinc i en governa quatre: Bufali, Benissoda, Benicolet i el Palomar, la suma dels quals no arriba als 1.800 habitants. Tot i això, l’avantatge sobre els rivals a la capital és tan elevat que li permet guanyar el diputat provincial en joc, ni que haja estat —en 2023— per un marge estretíssim de 17 paperetes. Els dies posteriors, durant el recompte a la Junta Electoral, Sanchis i Enguix, els dos representants de la formació, animaven els interventors de PSPV i Compromís: “Vinga, que tindrem govern progressista a la Dipu!”. Quan el resultat ja era inamovible, però, va arribar l’hora de la veritat: la de la negociació.
Compromís, per cert, ha denunciat als jutjats l’existència d’irregularitats en el cens del Palomar —persones empadronades en garatges o solars, algunes de les quals de fora del municipi— que recorden les pràctiques de Carlos Fabra a les comarques de l’interior de Castelló i les de Bernabé Cano a la Nucia, en la Marina Baixa.
Tremolors
Ens Uneix va obrir una doble via de negociació: amb PSPV, d’una banda, i amb el PP, d’una altra. Amb Compromís es va produir una sola reunió oficial, en la qual Gallego va estranyar-se irònicament per la presència de Nicolau Calabuig, el portaveu local de Compromís: “No és compatible pactar el govern de la Diputació i fer oposició a Ontinyent”.
Pel costat socialista, l’aspirant socialista a la presidència, l’alcalde de Mislata, Carlos Fernández Bielsa, va delegar en les dues persones que mantenien ponts de diàleg amb Rodríguez: el seu amic Pablo Seguí i Roger Cerdà, alcalde de Xàtiva. Malgrat l’eixida tan abrupta del PSPV, Bielsa també s’havia preocupat de no perdre el contacte amb ell: cada mes li telefonava o li enviava algun missatge pel mòbil.
Bielsa havia pogut constatar que l’animadversió de Rodríguez i els seus envers Ximo Puig era enorme, sobretot després de la sentència absolutòria. Ens Uneix exigia un perdó en públic que el líder dels socialistes valencians va restringir a una conversa telefònica amb l’afectat.
Fou Rodríguez qui va telefonar a Puig l’1 de juny al migdia, dos dies després de la sentència. En veure una telefonada perduda del president en funcions, va telefonar-li. En els poc més de cinc minuts que va durar aquella conversa, Puig va dir-li que sempre havien confiat en la seua innocència. Ara bé, mai no va eixir a disculpar-se en nom del PSPV.
En les files socialistes no eren pocs els que no volien veure Bielsa com a president. Alguns fins i tot van celebrar la investidura del popular Vicent Mompó a la Diputació. A diferència del seu competidor, ell sempre va liderar les negociacions amb Ens Uneix en nom del PP.
Amb els populars tot era de color de rosa, i amb els socialistes, tot retrets: la influència del ximisme i de l’anomenat clan de Gandia —Alfred Boix i José Manuel Orengo—, que tenien un paper destacat en la teoria conspiranoica, i, finalment, la designació de Rebeca Torró com a síndica, cosa que van entendre com “una provocació”. Era la gran “traïdora”. El mateix Bielsa va fer-li veure a Puig que aquest moviment era molt contraproduent.
Els negociadors del PSPV albergaven la sensació que, fins aquell moment, Rodríguez va anteposar el pacte amb les esquerres; després d’això, però, va sumar-se al carro de Gallego, que sempre havia tingut clar que calia venjar-se’n. La fórmula va ser maquiavèl·lica: o PSPV i Compromís investien presidenta Natalia Enguix, l’única diputada d’Ens Uneix, o seria president el popular Mompó, en haver estat la llista més votada. En les converses, van circumscriure aquesta presidència a un interinatge de sis mesos. El temps suficient —deien— perquè el PSPV culminara la seua renovació i deixara enrere el ximisme.
Puig i Bielsa sempre van considerar-lo un xantatge inacceptable. Vist amb perspectiva, l’entrada de la gandienca Morant —amb qui Rodríguez no manté cap relació— en el lloc de Puig potser tampoc no hauria servit per a reconduir les coses.
Mompó no va demanar perdó a Ens Uneix fins al discurs posterior a la seua investidura. El PP, en el judici del cas Alqueria, havia sol·licitat vuit anys de presó per a Rodríguez. En aquest cas, però, no importava que les disculpes arribaren a posteriori, ni tampoc que qualsevol votació requerira també els dos vots de Vox. Ens Uneix presumia d’establir un cordó sanitari davant la ultradreta i n’ha acabat pactant el pressupost.
Tant l’esquerra com el PP acceptaven el pla inversor de 15 milions d’euros durant quatre anys a la Vall. El problema no era de diners, sinó d’orgull. La vesprada anterior al Ple d’investidura, Bielsa va desplaçar-se fins a la caseta d’Ontinyent on resideix i fou detingut Rodríguez per convèncer-lo. No es trobava allà i va marxar a sopar al Burger King dels afores de la població. Més tard, va tornar a visitar-lo i van conversar dues hores. A les dues de la matinada va emprendre el camí de retorn a València.
L’endemà, 14 de juliol, el dia D, el candidat socialista va arribar a la Diputació amb dos discursos: un per si resultava investit i un altre per si no. Els socialistes confiaven que en la primera votació Ens Uneix es votara a si mateix —com havien anunciat—, però que no ho feren en la segona votació, on la majoria simple del PP els atorgava la presidència. A l’entrada de l’hemicicle, Natalia Enguix va deixar anar un “això anirà bé” a Roger Cerdà que els permetia ser optimistes.
El nucli
La posició intransigent de Gallego, l’abanderat del nucli dur de Rodríguez, va guanyar la partida. El PP va veure clar, des del minut zero, que Ens Uneix no prioritzava la ideologia als càrrecs i els diners; i els populars, de càrrecs i de diners, tant des de la Diputació com des de la Generalitat, n’hi podien oferir molts més. Dues setmanes després de la investidura de Mompó, la diputada Enguix —antiga militant d’Esquerra Unida i del PSPV— era proclamada vicepresidenta de la corporació amb atribucions en Igualtat i Memòria Històrica. Una manera de dissimular l’acord amb la dreta, que s’ha ampliat a l’extrema dreta en cada votació transcendent, començant pel pressupost.
En un moment del plenari en què van aprovar-se els comptes de la Diputació, visiblement molest per les paraules d’Enguix, el portaveu de Vox va ser explícit: “No vuelva a hablar de violencia machista”, li va indicar. “Corrija su intervención, porque género y machista no es lo que hemos acordado”. Va ser necessari un recés de 20 minuts per a reconduir la situació.
Rodríguez ha definit el pacte d’Ens Uneix amb el PP com “un matrimoni per diners, no per amor” i no descarta optar a la Generalitat amb la Unió Municipalista
En els plenaris de la Diputació, els representants de Vox han parlat obertament de l’“alzamiento nacional”. Ara fa un any, en una entrevista a À Punt, la mateixa Enguix va qualificar el PP de formació “progressista” i va mostrar-se “tranquil·la” per la possibilitat de treure endavant els pressupostos amb els vots de Vox. Sobre el seu posicionament ideològic recordava que ja havia passat per “tres partits polítics” i encara afegia: “Soc progressista, d’esquerres, però també puc ser una persona de centre”.
Més recentment, el juny passat, en una altra entrevista a la televisió pública valenciana, l’alcalde Jorge Rodríguez definia el pacte amb el PP com “un matrimoni per diners, no per amor” i no descartava optar a la presidència de la Generalitat sota la marca Unió Municipalista. Una opció que no desagrada el PP, ja que podria erosionar les formacions progressistes i proporcionar-los un comodí a les diputacions en cas de no aconseguir la majoria absoluta en les urnes.
El tracte privilegiat que Mazón ofereix a Rodríguez va per aquesta via. Puig va afanyar-se a inaugurar un hospital en què la Generalitat va invertir més de 30 milions d’euros. Les obres van iniciar-se en 2019 i l’edifici de consultes externes va inaugurar-se a la campanya electoral de 2023, amb les dotacions encara en procés de compra. Mazón ha recriminat que es tractava d’un hospital “sense quiròfans”, però, en realitat, només ha hagut d’invertir els set milions que faltaven. Aquest estiu, quatre especialitats han tancat per manca de personal.
Les rèpliques
“En la negociació de la Diputació, anàvem més predisposats a entendre’ns amb el PSPV”, sosté Natalia Enguix, “però la seua actitud prepotent, com si haguérem de governar amb ells tant sí com no, no va agradar-nos gens”. Segons ella, res a veure amb Mompó: “Em va agradar la manera de dur les negociacions i el respecte que ens va mostrar, va proposar-nos governar la Diputació units, de tu a tu”. Sobre el casament per diners que ha reconegut Rodríguez, és igual de taxativa: “Amb els socialistes també ens hauríem casat per diners, l’amor va acabar-se fa temps”. En efecte, Ximo Puig, la legislatura passada, només va acudir a la capital de la Vall d’Albaida en dues ocasions: amb motiu de les pluges torrencials de setembre de 2019 i just abans de les eleccions de 2023.
Del primer any de “bona” convivència amb el PP, Enguix en destaca l’“afany descentralitzador” i el “respecte mutu al valencià”. I es remunta alguns segles enrere a l’hora de posar-ne un símil: “L’amor romàntic és un invent contemporani, el matrimoni va crear-se a l’era medieval per a acumular poder, tal com estem fent el PP i Ens Uneix ara”.
Emguix: “L’amor romàntic és un invent contemporani, el matrimoni va crear-se a l’era medieval per a acumular poder, tal com estem fent el PP i Ens Uneix”
Ens Uneix no se n’amaga. “Hem vingut a dur inversions extraordinàries a la Vall d’Albaida, ens ha votat la nostra gent i a ella ens devem”, emfasitza Enguix. “Ximo Puig va enganyar-nos amb l’hospital, va fer una inauguració de mentida”. El condicionant de no veure Vox al Govern es manté ferm. “Nosaltres mai no ens vendrem a l’extrema dreta, només faltava això”. No obstant, és escèptica amb la possibilitat d’arribar a un acord pressupostari amb els socialistes, tal com Bielsa suggeria la setmana passada. “Vol negociar amb nosaltres perquè ha pres consciència de l’errada que ha significat, per als alcaldes del PSPV, la seua incomunicació”, explica ella.
Enguix mira al futur amb determinació. Tampoc no oculta que la Unió Municipalista que pivota sobre Ens Uneix és diversa com el mateix Ens Uneix, que té regidors procedents del PP en poblacions com Muro (Comtat) o Villalonga (Safor). “La llei està muntada per afavorir el bipartidisme, però les forces independents podrien convertir-se en la tercera força si anàrem unides com pretenem”, augura. Corrobora que el projecte és de “centre”, amb formacions provinents de l’esquerra i unes altres de la “dreta moderada”.
A més d’Ontinyent, l’altre gran feu és Nules (Plana Baixa), l’alcalde del qual, David García —de Centrats en Nules—, ha esdevingut el primer president de la plataforma. “Qui diu que els partits de centre no tenen ideologia s’equivoca profundament”, sentencia Enguix en la seua nova pell de progressista ma non troppo. No debades, ja fa anys que Jorge Rodríguez connecta més bé amb l’empresariat ontinyentí que el mateix PP.
Atenció, perill!
En qualsevol cas, Rodríguez ja no trepitja tant com abans el consistori. Plana la sensació d’un cert cansament. Una deixadesa que és producte dels anys de gestió i del paper tan rellevant que Ens Uneix té a la Diputació.
Gallego tampoc no es fa tan visible, i els regidors, la majoria dels quals amb poca iniciativa, se’n ressenten. Antigament, els supervisava la feina i marcava les directrius, però ara ha concentrat tots els esforços a la corporació provincial i les sinergies amb el PP, al qual pronostiquen llarga vida a la Generalitat.
La funció del nou síndic del PP, Juanfran Pérez Llorca, va ser igualment decisiva a l’hora de tancar l’entesa provincial. El PP local practica ara una oposició de perfil baix i Mazón ja ha fet diverses visites a la població. Un dia va dinar a Ontinyent amb Rodríguez i va proposar-li compartir també la vesprada a Alacant, on van acabar sopant junts. El feeling és obvi. Caldrà veure si, en 2027, aquesta estratègia erosiona la bossa de vot progressista que Ens Uneix conserva. En última instància, Rodríguez podria comptar amb els vots dels tres o quatre regidors populars per a continuar en el càrrec.
Dels dotze regidors actuals d’Ens Uneix, set van ser-ho amb el PSPV, però el trencament és total i evoca els temps de la nissaga Blasco a la Ribera Alta, amb Alzira com a zona zero. Fins i tot el primer alcalde ontinyentí de la democràcia, Rafa Tortosa, va emigrar a Ens Uneix en 2019. L’enemiga pública de tots ells té nom i cognoms, Rebeca Torró Soler, que només visita la població els caps de setmana. Si Rodríguez i ella han de compartir un acte públic, el protocol ja s’encarrega de buscar una persona per situar-la entre els dos. No es diuen ni hola.
Hi ha errades de gestió que abans no es produïen, com ara la presentació d’un bus “sostenible” que era de la flota anterior —dels contaminants— repintat, la molta menor presència a l’abundant associacionisme local o la no execució de les obres aprovades en el procés de participació ciutadana Ontinyent Participa: l’esplanada de concerts, la substitució de la coberta d’amiant del mercat o l’accés al camí del cementeri. Una obra pendent que Nicolau Calabuig va reclamar en un Ple i va obtenir la resposta irada de Gallego a les xarxes socials: “A llorar a la llorería”, li va dir, tot al·legant que el portaveu de Compromís exigia aquella actuació perquè sa mare —com tanta altra gent— viu a la zona.
Gallego es manté com a cap de gabinet de l’alcalde, però tampoc no se’l veu molt. Cobra com a cap de gabinet d’Enguix a la Diputació. En total, la suma d’alliberats o contractats a dit a les dues institucions ascendeix a dinou persones. Molt de personal, però massa poca eficàcia.
El 15 de juliol no s’havien convocat les subvencions d’enguany per a la rehabilitació d’immobles; el sistema de gestió dels expedients interns pateix un gran embús; l’escoleta d’estiu ha ofert les mateixes places que poblacions veïnes més menudes, com l’Olleria o Bocairent, i hi ha deixat més de 200 infants fora; les queixes de les associacions són silenciades amb l’amenaça de retirar-los l’ajuda econòmica i hi ha una llarga cua per a reservar una plaça de bany al Pou Clar, el paratge natural on es poden combatre les altíssimes temperatures que Ontinyent suporta a l’estiu.
La demostració fefaent que l’Ajuntament funciona al ralentí és el cartell dels concerts de festes. Ni Zoo ni Estopa ni Miguel Bosé ni La Fúmiga ni David Bisbal, com altres anys. El plat fort serà l’orquestra Montecarlo, que es consideraria tal en una comissió fallera la nit del 17 de març, però no en els moros i cristians d’Ontinyent. La pasta que Ens Uneix presumeix obtenir dels seus acords amb el PP no arriba als escenaris.
CÀRRECS A DIT A MANSALVA
El pacte a la Diputació no sols ha comportat una pluja de milions a la Vall d’Albaida, com si de la Grossa es tractara. A Ens Uneix li ha caigut una pedrea de les bones. Entre alliberats i assessors, en té dinou.
Així, Ricard Gallego és el cap de gabinet de la vicepresidenta i seu al consell d’administració de l’empresa pública Egevasa; Jordi Vallés i Jordi Vila són els coordinadors del grup, i Raúl Mollà i Lluís Vila exerceixen com a assessors. En total, cinc persones de lliure designació gràcies a una única diputada: Natalia Enguix.
A aquests càrrecs cal sumar els quatre llocs eventuals que l’alcalde té dret a designar a l’Ajuntament d’Ontinyent —el cap de gabinet d’alcaldia, Gallego, que no rep remuneracions del consistori; el cap de premsa, José Barberà; la secretària d’alcaldia, María Cortés, i la secretària adjunta, Begoña Muñoz—, així com els tres assessors contractats com a secretaris de grup d’Ens Uneix: Melania Revert, a jornada completa, i Daysi Katherine Ushina i Marta Berenguer, ambdues a mitja jornada.
A més, set dels dotze regidors estan alliberats a jornada completa —l’alcalde, Jorge Rodríguez, Óscar Borrell, Alejandro Borrell, Rosario Gandía, Ferran Gandía, Juan Pablo Úbeda i Paula Soler— i una vuitena edil, Àngels Muñoz, a mitja jornada.
Jordi Vila, assessor a la corporació provincial, compatibilitza aquesta funció amb l’alcaldia del Palomar, un poble de menys de 600 habitants; en el mandat anterior ja va compatibilitzar-la amb la tasca d’assessor a Ontinyent. Jordi Vallés, un altre dels assessors a la Diputació, també té acta de regidor a Ontinyent