L’advocat Gonzalo Boye, immers en un procediment penal –bastant sospitós tenint en compte qui, quan i com s’ha engegat– que podria acabar amb una pena d’una dècada de presó, acostuma a definir l’actitud dels magistrats de la sala penal del Tribunal Suprem com la dels últims de Filipines.
La història no acostuma a repetir-se, si més no de manera idèntica, però hi ha coses que encaixen a la perfecció quan parlem del nacionalisme que ha definit un poble, una nació o un Estat al llarg dels segles. Si Catalunya va treballar per a influir en la política espanyola amb la finalitat de regenerar-la –o viceversa, tant fa–, el nacionalisme espanyol dominant es resistia a beneir aquest intent que havia de servir, en definitiva, per a propiciar l’apropament entre dos pobles que conviuen en un mateix Estat.
Les dictadures que s’han desenvolupat a Espanya al llarg del segle XX han sigut declaradament anticatalanistes, i els parèntesis progressistes que n’hi ha hagut s’han desenvolupat tant com han pogut gràcies a l’empenta catalana.
Malgrat aquesta realitat, no han sigut pocs els nacionalistes espanyols progressistes que s’han mostrat contrariats per haver de comptar amb aquesta col·laboració a canvi d’alguna contrapartida puntual –estatuts, amnisties, indults, competències, el que siga. Només cal recordar “el capricho faraónico” de què parlava El Socialista, diari portaveu del PSOE per a referir-se a l’Estatut aprovat el 1932 per a Catalunya amb els vots de l’esquerra espanyola.
L’estatut aprovat el 1932 presentava serioses retallades respecte a la versió inicial. El mateix va passar quan Alfonso Guerra va parlar amb sorna del “cepillado”. Tot allò obeïa, obeeix, a una convicció compartida entre els nacionalistes espanyols: l’afany per contindre tant com siga possible la singularitat catalana i les seues reivindicacions.
A això cal sumar la pressió de la dreta més reaccionària, que hi era i hi és. Al 1932 amb l’intent de colp d’Estat del general José Sanjurjo; durant els primers anys de la Constitució actual amb l’intent de colp d’Estat d’Antonio Tejero –recordem la LOAPA immediatament posterior–; fa quinze anys amb el PP mobilitzant el carrer com no havia fet ni tan sols en els pitjors anys d’ETA...
Actualment aquesta pressió l’exerceix tothom qui puga, tal com va demanar Aznar. I els magistrats de la sala penal del Suprem no anaven a ser una excepció. Clar que l’excés –per dir-ho suau– en el requeriment al Constitucional titllant els polítics catalans que han de ser amnistiats com a “colpistes” recorda, efectivament, a l’actitud tradicional d’una dreta espanyola passada de voltes, sí, però conscient que la seua actuació és tan esperpèntica com efectiva.
Si no estrictament –potser no aconseguiran aturar l’amnistia–, sí a l’hora de marcar el terreny que ells mateixos han enfangat. Ja ho va pronosticar amb encert el periodista Juan Luis Cebrián quan va deixar a anar que la lluita per alliberar els presos suprimiria la lluita per la independència. La lluita per l’amnistia també ha arraconat la de l’autodeterminació. I si aquesta tornara a sorgir amb la força dels anys del procés sempre hi haurà els “últims de Filipines” per a aturar-la. Amb arguments i accions estridents i autoritàries, si cal. Però aturar-la, al cap i a la fi. Amb l’amnistia, al remat, el nacionalisme espanyol arribarà al límit de la seua tolerància.
