Aquest estiu ja s’han celebrat manifestacions –algunes han sigut massives– en diferents ciutats del Mediterrani i en altres llocs d’Europa amb una consigna clara: el model turístic actual ens empobreix. A poc a poc comença a créixer una reivindicació social que es va començar a gestar ja fa temps però que, com totes les reivindicacions que qüestionen l’economia dominant, acostumen a ser ignorades fins que no queda més remei que actuar. És el que està passant amb el turisme.
El fet, per exemple, que l’alcaldessa de València, María José Catalá, del PP, haja anunciat que prohibirà l’entrada de megacreuers a la ciutat en un termini de dos anys i que haja suspès les llicències de pisos turístics en baixos comercials i en comunitats de propietaris evidencia fins a quin punt existeix una urgència real de limitar els efectes d’aquest model. El mateix es pot dir de les Illes Balears, on també hi governa el PP des d’ara fa un any. La presidenta, Marga Prohens, ha activat una mesa de debat per traure conclusions sobre com s’afronten els efectes del turisme i com es posa fi al lloguer turístic il·legal que tan descontroladament ha proliferat els últims anys, així com limitar l’accés a llocs hipersaturats com ara cales o municipis com Sóller.
Aquests anuncis, procedint d’una formació com el PP, que aquestes dècades ha fet bandera del model turístic vigent i no ha permès que es qüestione, deixen clar que la situació generada és insostenible. La pregunta és si des de l’economia, des de la política i des de la societat en general s’està a temps de revertir la situació.
La resposta, probablement, és negativa. La inèrcia imposada pel model actual, desenvolupat fins les últimes conseqüències durant les últimes dècades sense acceptar cap debat i sense escoltar les veus crítiques costarà de reconduir en un context en què les empreses s’han adaptat al turisme de masses i se centren a acollir com més turistes millor. Sobta, en aquest sentit, que mentre el mateix PP manifesta preocupació pels efectes del model turístic es mostre totalment favorable a l’ampliació dels aeroports de València o d’Elx-Alacant, criteris clarament oposats si el que es vol és aturar els efectes nocius –contaminació, massificació, treballs precaris, encariment de la vivenda, escassetat de serveis públics– del model predominant.
En aquest número d’EL TEMPS mirem d’explicar quins seran els imperatius mediambientals que s’imposaran els pròxims anys a l’hora de fer vacances durant l’estiu. El model del sol i platja, segons les fonts consultades, no desapareixerà, però hi ha una diferència evident entre els llocs que han desenvolupat aquest sistema amb un mínim de responsabilitat mediambiental i amb criteris per garantir la sostenibilitat i els llocs que han volgut emular aquest model sense tindre en compte les conseqüències de fer-ho de manera improvisada.
Aquest, de fet, és el gran fracàs de la política i de la societat: haver permès un desenvolupament sense límits fins al punt d’arribar a la situació actual, amb un malestar evident entre els residents, amb unes alternatives econòmiques ben limitades a les ciutats més lligades al model actual, amb les enormes dificultats d’accés a l’habitatge –el capitalisme descontrolat té aquestes conseqüències– i amb una situació ecològica catastròfica difícil de contenir. Només unes polítiques decidides i valentes poden fer front a aquesta situació, i és la societat qui ha d’empènyer perquè siguen aplicades.
