O, si més no, no parlarem més de Rocafonda fins que no es produesca un succés d’aquells que alimenten l’estigmatització dels barris més vulnerables. Aquests dies, arran l’excel·lent Eurocopa de Lamine Yamal, no han sigut pocs els mitjans i els influèncers que s’han fixat en el gest que el jove jugador del Barça feia amb els seus gols, marcant el codi postal del seu barri amb els dits.
Posar en valor l’èxit dels humils que s’han sabut imposar a les adversitats és humà i també és necessari. Però l’autocrítica davant aquesta barreja efímera d’admiració i paternalisme periodístic és encara més important.
No cal conèixer a fons Rocafonda per a afirmar que no és un barri massa diferent de molts altres que existeixen arreu dels Països Catalans. Desatès, marginat, vulnerabilitzat, sobredensificat, l’abstenció electoral en aquest racó de la capital del Maresme supera el 50% i l’extrema dreta, en aquest cas Vox, va obtindre un resultat interessant en les últimes eleccions municipals.
En concret, la formació ultra va ser la segona força més votada a Rocafonda i la tercera al conjunt de Mataró, superat només pel PSC en aquest barri.
Els barris com Rocafonda afronten problemes complexos que exigeixen anys de dedicació i de seguiment que ha estat exercit, de manera aïllada i meritòria, per voluntaris i per professionals que hi treballen en espais estratègics com ara el de l’educació.
Els partits, però, acostumen a recordar els problemes d’aquests barris durant els breus períodes electorals. És normal, doncs, que molts veïns tinguen tendència a votar les opcions aparentment més rupturistes. Sobretot quan les formacions tradicionals ofereixen inversions cada quatre anys sense cap traducció real.
La tímida compareixença de l’esquerra política en molts d’aquests barris, normalment carregada de poca cosa més que de bones intencions, se suma a la comoditat amb què bona part dels veïns progressistes dels centres urbans n’analitzen la realitat, quasi sempre des de la distància i amb poca gana de trepitjar-los per descobrir possibles alternatives capaces de revertir la situació de pobresa. Les excepcions dels moviments socials no solen ser suficients.
No cal dir que la criminalització d’una dreta ultra que ha fet d’aquest discurs l’eix del seu relat dificulta encara més un diagnòstic acurat i, per tant, útil per a propiciar l’evolució favorable d’aquests barris. Això, però, no pot dissimular la inoperància d’una esquerra que no sempre s’ha atrevit a treballar a fons allà on teòricament disposa del màxim capital electoral. Només cal comprovar l’elevadíssima abstenció –i la important influència de l’extrema dreta– en molts dels barris més vulnerables i la destacada participació en els més acomodats.
Lamine Yamal ha posat al mapa Rocafonda. De retruc, ha fet recordar l’existència de tants altres barris empobrits que sovint transcendeixen amb la irrupció sobtada d’algun esportista. Però Rocafonda serà oblidat durant les pròximes hores.
Els problemes es perpetuaran, la solidaritat i la tendresa s’esvairan i les dinàmiques es continuaran perpetuant. De Rocafonda i de molts altres barris ja no en parlarem més, segurament. Els mitjans generalistes l’oblidaran, l’opinió pública farà el mateix i el periodisme local continuarà clamant en el desert per posar davant el mirall els solidaris a temps parcial.
