Menys s’ha compartit la foto d’Hanan el Yazidi fonent-se en una abraçada durant la manifestació de dissabte amb Maria Majó, qui fou la seva mestra en una aula d’acollida de Mataró. Però un emotiu text publicat al diari Ara ha contribuït a dur al gran públic una persona que una part dels mataronins ja coneixíem prou bé.
La Maria és una militant d’esquerra independentista de pedra picada. No hi ha moguda cooperativista o reivindicació veïnal en la qual no hi hagi tingut alguna cosa a veure. Entre els seus mèrits, participar i dinamitzar una part significativa del teixit associatiu de la ciutat. I a dia d’avui, el de romandre en la primera línia de l’associacionisme veïnal a un barri tan complex com el de Rocafonda en qualitat de secretària de l'agrupació de veïns. La relació amb l’Hanan a l’Institut va ser només un dels episodis que li exigiren donar el millor de si mateixa. Per a ella, el que ha escrit el Yazidi és un agraïment a molts mestres “que amb retallades i sense retallades, i quan encara no hi havia cap estructura de res, ja ens organitzàvem per tenir hores per agafar sols aquests nanos que acabaven d'arribar i no en sabien res”. Un article com el de la seva alumna resulta de molta feina feta per molts mestres, opina ella. Insisteix perquè no se la singularitzi: considera que la labor al barri és producte de moltes persones dedicades.
"És fàcil que no surti el racisme quan el primer immigrant el tens a tres kilòmetres", se sincera. Per Majó, hem de reconèixer que la xenofòbia ens surt, i cal buscar-ne les causes. Mai no acomodar-nos en el prejudici. Hi ha diferències motivades per l’origen: això és una evidència. Mai no partirà del mateix punt un nen que parla l’idioma que parla el mestre, que un altre que s’ha passat tres anys a la faldilla d’una mare i que no parla en la llengua dels seus companys. Sense menystenir el factor rural: molts dels nouvinguts no provenen d’entorns urbans, i això genera friccions entre veïns relacionades amb la higiene i l’ocupació de l’espai públic. Calen solucions institucionals, no tot pot dependre de la bona voluntat dels docents ni del veïnat. És necessari donar suport a les famílies com la de l’Hanan el Yazidi: l’estructura familiar canvia. Moltes dones magribines no treballen. La mateixa el Yazidi recorda al text quin futur li deparava si l’opinió de la seva àvia s’hagués imposat: romandre a casa i tenir cura de les criatures.
L’ensenyament preescolar és clau per anivellar els coneixements amb els nascuts aquí, sosté Majó. I ella sap de què parla: per a una família rocafondina d’origen magrebí on cap dels progenitors no treballa, els 100 euros de la quota reduïda d’una escola bressol no són una prioritat. Així, es perpetuen rols, la dona assumeix les tasques de cura i docència i les possibilitats que se socialitzi en l’esfera pública s’aprimen. En paral·lel, amb les retallades, es tanquen aules d’acollida, se suprimeixen les substitucions i als treballadors socials se’ls contracta en règim de plans d’ocupació, per un nombre limitat de mesos i hores.
Rocafonda és un barri de creixement caòtic, resultat de l’especulació d’uns primers 60 i 70 on cada equipament que s’obria era fruit d’intensíssimes lluites veïnals. La Maria, ni aleshores ni ara, no se’n perdia ni una. S’exigia que s’espongessin avingudes, més espais verds, l’obertura d’escoles… Entre els veïns del barri hi ha la percepció que hi ha un greuge comparatiu respecte a altres parts de la ciutat. No és el centre històric, però, al contrari del que diuen les males llengües, tampoc no és una favela. És un barri divers, ple de vida. A la segona meitat de la dècada dels 90 i fins a principis del 2000, quan el crèdit pràcticament es regalava, el barri es despoblà pels veïns que optaren per millors zones del municipi. I el preu dels lloguers caigueren un 70%. Fou el moment en què arribaren els pares de l’Hanan i molts altres joves magribins que avui ja rebassen la vintena. La Maria diu que els que recorda sempre eren els més conflictius: les seves eren vides de presó i marginació. Quelcom no associat a procedència, val a dir.
Però no és de rebut establir relacions de causa i efecte entre les dificultats d’un barri com el nostre i l’assumpció de la violència política, matisa Maria Majó. No deixa de preguntar-se com es deuen sentir aquells mestres que van tractar els joves implicats en els atemptats de tan a prop. Concloem la conversa amb algunes solucions des de la seva experiència: pedagogia perquè el fet de dir-te Fàtima o Mohamed no sigui un obstacle per al lloguer d’un pis, trencar amb els prejudicis dels que vivien abans al barri, combatre els estigmes a la feina o incrementar els recursos a l’escola. Tot això amb l'objectiu de promoure l'estima mútua i la pròpia per incentivar la proximitat a la terra d'acollida. Sens perjudici de perseguir els que no vulguin fer un bon ús dels recursos. Maria Majó ho té clar: “Només donant drets pots demanar deures”.