Fa un mes la Premi Nobel de Literatura Annie Ernaux va ser a Barcelona dos dies i va demostrar la capacitat de convocatòria entre la gent jove que encara pot tindre la literatura. Les entrades per l’acte que va fer el dimarts 11 de juny a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona es van acabar als cinc minuts d’haver-se posat a la venda (per internet, uns 10 dies abans). I un bon nombre de lectores -la gran majoria dones i sobretot joves- van fer cua malgrat la pluja i el vent. L’endemà, l’escriptora francesa va repetir ple absolut a la sessió que va protagonitzar a la Filmoteca de Catalunya, a la sala més gran. L’èxit de convocatòria també va sorprendre la direcció de la Filmoteca (Esteve Riambau ho confessava a EL TEMPS en aquesta entrevista) i encara més la composició del públic: molt feminitzat i molt jove. El mateix Riambau explicava que li havia comentat aquest detall a la Nobel de Literatura i Ernaux havia respost que això passava allà on anava: «C’est mon public».
Ernaux ha arribat a un públic universal, no només femení i jove -tot i que aquest és el més mobilitzat quan ella apareix públicament-, gràcies al que els francesos anomenen nouvelles (llibres molt breus), amb una càrrega autobiogràfica altíssima però sobretot amb una extraordinària dosi reconeixible de veritat i d’honestedat. No són memòries hàbilment retocades per tenir valor literari, per aconseguir un final rodó o per convertir el memorialista en heroi protagonista d’una vida de novel·la. Ernaux aconsegueix que el lector no en tingui cap dubte de la veritat profunda d’allò que explica. Potser perquè es mostra vulnerable, insegura o fràgil; potser perquè senzillament s’obre i es mostra a cor obert. Ella mateixa explica que li feia molta vergonya publicar la primera novel·la pel que pensarien la seva mare, el seu marit i els coneguts.
El fet extraordinari és que Ernaux ha aconseguit aquest miracle literari amb novel·les que molt poques vegades arriben a les cent pàgines. Només La dona gelada les supera, amb 176, però Una dona fa 88 pàgines de lletra gens atapeïda en l’edició catalana d’Angle Editorial; El lloc, 96; Pura passió, 72; L’esdeveniment, 96 i L’home jove, 48!
Pot semblar el contrari, però en l’actual indústria editorial, això té molt mèrit. Una novel·la ha de ser gairebé una obra mestra perquè et publiquen nouvelles d’aquesta extensió. I, per desgràcia, els premis literaris fomenten també l’extensió com una mena de «valor literari».
En el nostre àmbit lingüístic, cap d’aquestes novel·les d’una hipotètica Ernaux catalanoparlant hauria pogut guanyar cap gran premi literari. Possiblement tampoc cap de les novel·les del Tríptic d’Eva Baltasar (Permagel, Boulder i Mamut) que tants reconeixements han rebut aquí i a l’exterior no hauria estat acceptada entre els premis literaris del país.
El premi Sant Jordi exigeix un mínim de 100 fulls amb 2.100 caràcters per full. (210.000 caràcters). L’Andròmina parla de 100 pàgines però, com a mínim, no estableix nombre de caràcters per full. El Proa no parla de caràcters però sí de fulls, 150, que inevitablement són més dels que demana el Sant Jordi. El BBVA Sant Joan, 230.000 com a mínim. Etc... Només admet novel·les breus el Premi Just Casero perquè està pensat expressament per donar sortida a obres curtes (150.000 i 230.000 caràcters).
La cosa no és nova i ha arribat l’hora de reconèixer la ridiculesa d'aquest criteri.
Recordem que fa quaranta anys que Maria Barbal va haver de presentar la seva primera novel·la -l’extraordinària Pedra de tartera- al premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil perquè no tenia prou extensió pel Premi Sant Jordi.
