Esteve Riambau: “No hi ha un divorci entre la joventut i el cine clàssic”​​​​​​​

—Vostè va estudiar medicina i va exercir de metge...

—... deu anys.

—... deu anys i ho va deixar tot pel cinema. Per què?

—Jo, a la Facultat, a primer, ja era Dr. Jekyll i Mr. Hyde i, com passa a la novel·la de Stevenson, qui guanya és el bo, que és Mr. Hyde i el doctor desapareix. El 1989, vaig decidir deixar la medicina com a professió i dedicar-me al cinema, que havia sigut el meu hobby des de feia quinze anys.

—Era arriscat?

—Tenia ja un bagatge. Havia fet crítica, havia fet història del cinema, havia publicat diversos llibres i, per circumstàncies professionals, a l’hospital on treballava no em va interessar continuar. Llavors vaig agafar el camí del cinema. Això va coincidir en el moment que es van obrir els nous plans d’estudi de comunicació audiovisual i els dos professors d’història del cinema que hi havia a la UAB, Romà Gubern i Mirito Torreiro, tots dos em van dir que hi anés, que hi feia falta gent. Vaig entrar el 1991 i el 1995 vaig fer la tesi doctoral en comunicació audiovisual sobre l’Escola de Barcelona.

—Ja portava temps fent crítica de cine?

—Havia començat al Dirigido por i de seguida en vaig fer també al diari Avui i sobretot molts articles en revistes més acadèmiques. I molts llibres...

—Va haver-hi alguna pel·lícula o director que marqués la seua fascinació pel cinema?

—A casa meva hi havia un ambient molt literari. El meu pare era autodidacte, però tenia una biblioteca formidable. Era traductor i estava al consell de redacció d’Historia y Vida, on hi havia Néstor Luján, Edmon Vallès, Josep Tomàs Cabot, Josep Maria Ainaud de Lasarte... Era un conclave de savis. Alguna vegada hi havia anat i era fascinant... Jo, com parlava francès des dels dotze anys, havia començat a fer traduccions del francès d’uns articles d’una revista francesa per a Historia y Vida.

—Així aprèn a escriure i traduir. I el cinema?

—Veient pel·lícules m’hi vaig aficionar. Recordo aquell cineclub de l’UHF [Segon canal de TVE]... Quan fèiem primer de medicina el pare de qui llavors era la meva núvia —i després ha estat la meva dona— ens va demanar d’organitzar sessions de cinefòrum per a una associació de farmacèutics. I aquí va començar tot. Quan va anar pujant el volum d’encàrrecs sobre cine i a l’hospital on treballava les coses van canviar, em vaig llançar a la piscina. Però sabia que no hi havia cocodrils i que sabia nedar.

—Els crítics de cinema es fan crítics per tal de poder parlar de cine o són gent tan enamorada del cine que s’acaben abocant a la crítica?

—Jo no volia ni ser crític ni ser director. A mi m’agradava el cinema i la via més fàcil d’entrar-hi va ser la de l’escriptura. Crec que primer al Dirigido por i després a l’Avui, quan encara hi havia crítiques de pel·lícules que passaven per televisió...

—I tant.

—Al començament vaig tindre el gran avantatge que, com que era com un hobby, podia triar el que m’agradava i m’interessava. Després vaig passar a fer festivals. Venècia, Sant Sebastià, Berlín..., i després feia el “Quadern de Cinema” (el Marcos Ordóñez feia el “Quadern de Teatre”) i aleshores setmanalment tenia una plana per fer el que volgués. I allà parlava d’una estrena, d’un cicle a la filmoteca, d’un llibre que s’havia publicat, d’algú que s’havia mort... Mentrestant feia recerca amb biografies de cineastes, una línia sobre cinema català, una altra sobre cinema espanyol, francès...

—A la Filmoteca, hi arriba el 2010. Amb quines expectatives?

—A la Facultat havia guanyat la titularitat de la plaça el 2002, hi vaig ser vuit anys —durant els quals vaig dirigir dues pel·lícules i una obra de teatre— i el 2009 es va publicar el concurs per dirigir la Filmoteca amb les dues seus. M’ho van dir, m’ho vaig pensar, m’hi vaig presentar i vaig guanyar. El repte era inaugurar les dues seus i desenvolupar el nou projecte de Filmoteca. I aquí he estat des del 2010 fins ara. Catorze anys.

—Per a qui no conegui l’estructura de la Filmoteca, una seu la del Raval que tothom coneix, on tenen dues sales, i l’altra, la de Terrassa, menys coneguda, és la d’arxiu i recuperació?

—El Centre de Conservació i Restauració: és on tenim preservades totes les pel·lícules que es conserven. Hi tenim el dipòsit obligatori, que vol dir que qualsevol pel·lícula que es produeixi amb ajut públic —i ara sense ajut públic— té l’obligació de dipositar els materials a la Filmoteca. A més, tenim col·leccions de cinema anterior: material de tots els laboratoris que han anat tancant. Estem parlant d’uns 40.000 títols i unes 200.000 bobines de pel·lícula, a més de l’actual arxiu digital.

—Això implica que totes les pel·lícules produïdes a Catalunya al cap de l’any us han de deixar una còpia?

—Una còpia, no; els materials de preservació. Ara, en digital, ens donen la matriu de la qual es poden fer les còpies. En cinema, primer eren còpies i després van ser els negatius.

—A Terrassa també recuperen pel·lícules i les restauren.

—Sí, a banda de la conservació, hi hem fet grans recuperacions i grans restauracions: pel·lícules importants per al cinema català, com una cinta d’animació que es diu Érase una vez: vam estar vuit anys treballant-hi. També vam anar al Festival de Canes amb la nostra restauració d’El sol del membrillo de Víctor Erice —i és un privilegi que algú com Erice ens encarregui això. Vam recuperar una pel·lícula marroquina que vam presentar al Festival de Tànger davant del ministre de Cultura del Marroc. Recentment, hem descobert entre els nostres materials una pel·lícula de Jean Epstein que es donava per perduda, i era l’última còpia al món, La montagne infidèle. I la vam poder exhibir en el poble de Linguaglossa, el poble sota l’Etna on la lava es va aturar en l’erupció filmada per Epstein el 1923. A la plaça major de Linguaglossa, en el centenari de l’erupció de l’Etna i del film, es va poder exhibir la pel·lícula presentada per la conservadora que la va restaurar, Rosa Cardona. Això són emocions inoblidables i tan importants com omplir les sales.

—Li fa la sensació que ha estat director de la Filmoteca els anys més difícils per al cinema o, si més no, per a l’exhibició cinematogràfica?

—No. Com a historiador soc molt conscient que el cinema —art i indústria del segle XX— neix amb la tecnologia i cada quinze anys ha patit una revolució importantíssima: el pas del curtmetratge al llargmetratge; el pas del mut al sonor; del blanc i negre al color; del cel·luloide a la cinta magnètica; de la cinta magnètica al digital... per tant, has d’estar preparat a tots els nivells —industrial, estètic i històric— per incorporar aquestes transformacions. No em preguntis si són bones o dolentes. Són. I són inevitables. I, normalment, les marquen criteris industrials. El sonor va arribar perquè la Warner estava en crisi, ja no sabien què fer i van estrenar El cantor de jazz [The Jazz Singer, 1927]. El digital és el mateix: és fantàstic des del punt de vista de la distribució —malgrat que ha provocat un augment de la pirateria—, però és fatídic per al tema de conservació. És molt complicat conservar el digital, i molt car i molt insegur. Des d’una Filmoteca que agafa des del vessant d’exhibició fins al de conservació has d’estar sensibilitzat i disposat a afrontar aquests canvis. Quan jo vaig arribar, l’arxiu digital no estava encara en ple funcionament. Els meus col·legues de la Filmoteca de Suïssa —i són suïssos!—, quan ja tenien dissenyat el nou centre de conservació als afores de Lausana van haver de canviar tot el disseny perquè s’havien descuidat d’incorporar-hi l’arxiu digital.

—I la pandèmia i les plataformes?

—L’objectiu va ser reobrir com més aviat millor. Que hi ha plataformes i molta gent veu el cinema per televisió? Les filmoteques no només conservem les pel·lícules, sinó que conservem la forma en què el cinema es veia durant el segle XX, quan va ser l’espectacle més popular. Per tant, nosaltres mantenim aquest ritual de la sala, a les fosques, amb suports originals, el públic... Per això, quan veus una sala amb 360 persones molt joves veient la pel·lícula de l’Annie Ernaux [el 12 de juny passat] o veient Ken Loach o Béla Tarr, és un plaer immens: la tendència comercial va per una banda, però encara hi ha espais on pots veure el cinema en aquestes condicions.

—Precisament, el dia que van passar el film d’Annie Ernaux, Les années Super-8, hi havia molta gent jove i moltes dones...

—... això li ho vaig preguntar a l’Annie i em va dir: “C’est mon public”...

—Pel que fa a la joventut i al públic femení, això és excepcional a la Filmoteca?

—No. El dia d’Ernaux hi havia molta gent jove; els dies de Béla Tarr estava ple i hi havia molta gent jove: concretament, el dia de Sátántangó (1979), set hores de pel·lícula i posterior col·loqui (que els vaig haver de fer fora a la una de la matinada —des de les quatre de la tarda—), ho va dir el mateix Béla Tarr: “La majoria dels que heu vingut a veure la pel·lícula no havíeu nascut quan es va fer”. Això és superestimulant. El que no acabo d’entendre és per què un sí i altres no. Per què Béla Tarr i d’altres no? El primer dia de “Carta blanca” amb Pedro Costa, vam programar una pel·lícula sobre Danièle Huillet i Jean-Marie Straub —que no són autors precisament fàcils— i hi havia 250 persones i també molta gent jove. Hi ha determinats reclams o determinades sintonies que fan que connectin. No hi ha un divorci entre la joventut i el cine clàssic. No és així. Hi ha connexions. El que no sé és per què de vegades sí i de vegades no.

—El director d’una filmoteca es mira —o s’ha de mirar— el cinema fet al seu país amb més perspectiva?

—El director de la Filmoteca ha d’estar al dia tant del present com de la història. El primer dia que vaig arribar a aquesta casa, i quan vaig parlar amb l’equip, els vaig dir molt clarament: “Si estiguéssim a Nova York, faríem Griffith i Scorsese; si estiguéssim a Moscou, faríem Eisenstein i Tarkovski, i si estem a la Filmoteca de Catalunya farem Chomón i Bigas Luna”. I així ha sigut. Perquè és la nostra història i ningú més que nosaltres té l’obligació i la sensibilitat per tractar els cineastes de casa. Per això el cinema català sempre ha tingut presència. De fet, la primera gran retrospectiva que vam fer va ser sobre Bigas Luna i l’última ha estat Agustí Villaronga. És tota una declaració de principis, voluntària i buscada. Hem fet els 150 anys de Chomón, el centenari del cine amateur, hem fet exposicions sobre Jaime Camino i sobre Rovira Beleta, tenim els seus fons documentals... És a dir, hi ha una sensibilitat particular pel cinema català.

Per mi la Filmoteca no és mirar endarrere, sinó utilitzar-la per mirar el futur. Una filmoteca nostàlgica que només miri al passat no m’interessa, i tampoc té sentit que una filmoteca es converteixi en un museu d’art cinematogràfic. Per això tenim molt bones relacions internacionals amb altres filmoteques amb les quals compartim aquesta filosofia.

—El cinema català actual ha vist —i ha après— la història del cinema català anterior?

—D’això en podem parlar més endavant. Però la Filmoteca pertany a l’ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals) i al Departament de Cultura —que és qui subvenciona el cinema català i té la seva política cinematogràfica— i jo aquí no tinc opinió. La feina que em correspon és que el material que es produeixi —independentment de la seva qualitat— es preservi. De la mateixa manera, la Filmoteca ha estat oberta i hem fet cicles de cineastes amb més volum (Marc Recha o “cartes blanques” de Sergi López, Mercè Sampietro, etc.) i hem obert les portes a preestrenes, i l’únic cineasta contemporani que ha preestrenat les seves obres a la Filmoteca ha estat Albert Serra. Molta conya, però Albert Serra és un amic, és el gran nom internacional del cinema català i aposta per la Filmoteca per al llançament de les seves pel·lícules. Hi ha altres cineastes propers i còmplices (Lluís Miñarro, Paco Poch, etc.) i altres prefereixen estrenar en festivals, catifes vermelles, etc. És la seva decisió, jo no hi entro. Però la Filmoteca ha estat oberta i ha tingut respostes tan properes i tan entranyables com la d’Albert Serra.

—Mirem dades d’abans de la pandèmia, 2019: Filmoteca de Catalunya, 138.000 visitants; Filmoteca Espanyola de Madrid, 140.000. Són bons resultats?

—Sempre he estat molt satisfet de les dades de públic. Aquesta dada no la coneixia. Nosaltres sempre comptem per mitjana d’espectadors per sessió. La mitjana abans de la pandèmia era de 100 a 110 i després vam baixar un 25%. L’any passat vam recuperar un 17% d’aquest 25%. Ens hi anem apropant i els pics com el de l’Annie Ernaux ens fan créixer la mitjana, i acabarem amb bons resultats. Tampoc és just comparar aquests resultats amb els cinemes comercials —perquè són condicions diferents i nosaltres som públics—, però tenir dues sales amb aquesta mitjana d’ocupació és molt bon resultat, crec.

—Al llibre Cineastxs (Lunwerg, 2024) recorda que per la Filmoteca han passat Costa-Gavras, Kaurismäki, Terry Gilliam, Ken Loach, Herzog o Maria de Medeiros. El bo i millor de la cinematografia europea. Amb els americans és més difícil...?

—És més car. Portar un cineasta americà des de Los Angeles són dos bitllets d’avió en primera classe que la Filmoteca, com a equipament públic, no es pot permetre. Alguns festivals potser sí, però nosaltres, no. Aleshores hem aprofitat circumstàncies atípiques, l’amistat amb molts d’ells. Com Arturo Ripstein i Paz Alicia Garciadiego van venir perquè ell estava rodant, com a actor, La reina de España amb Fernando Trueba a Madrid. Vam aprofitar dos dies que no rodava. Naomi Kawase va venir perquè feia d’actriu a l’última pel·lícula de Lluís Miñarro i vam arribar a un acord per repartir despeses. A escala europea, com és més fàcil, ha pogut vindre el bo i millor. Ningú ha vingut cobrant; tothom s’ha sentit molt còmode, i això és la millor notícia per a la Filmoteca.

—Qui hauria estat molt important que vinguera i no ha pogut ser?

—N’hi ha un que hem convidat tres o quatre vegades i no ha estat mai possible, tot i parlar amb ell i la seva oficina, que és el Nanni Moretti. I el Terence Davies estava convidat; primer va dir que sí; després que no; després que sí una altra vegada i va morir quan començava la retrospectiva sobre ell. Em va saber molt greu.

—Ara es jubila per continuar anant al cinema?

—Faig veure que em jubilo perquè ja em toca. Faré 70 anys d’aquí a uns mesos. Ja he estat més temps del que tocava. Però la meva feina ha estat la meva vida i el meu plaer, i no penso renunciar-hi. Tinc contactes amb altres cinemateques per seguir fent coses; tinc un parell de llibres a mig fer i quan he posat el cartell de “lliure” al taxi, m’han començat a aturar. L’avantatge és que podré triar el que m’agradi i m’il·lusioni fer. I si la Filmoteca de Catalunya em proposa coses, encantat de seguir col·laborant-hi. No desapareixeré.

—Bona notícia. •