Poques sensacions tan genuïnes com el sentir-se expropiat quan baixes a la platja del teu poble i la veus plena de turistes. I, el meu, ni de lluny viu l’absurditat de Lloret, Cullera o Calvià. A les taules dels bars, els locals fan safareig en veu baixa sobre les hores i els racons que encara no han estat engolits pels socarrats (o els pixapins). Hi ha un pacte tàcit de no compartir-ho amb els forasters. Serveix també pels indrets de muntanya. Hi ha camins que no es poden dir. Si algú ho fa (una abraçada tiktokers) mereix l’ostracisme.
En aquest sentir-se desposseït, cada estiu, tothom busca el seu particular refugi. És a dir, la seva manera d’arrelar-se. En el meu cas, em retornen al cap, any rere any, algunes d’aquelles cançons que des de la nostàlgia o la reivindicació ens recorden que som alguna cosa més que un bufet lliure de sangria.
Amb els anys, les havaneres, que d’adolescent em semblaven xarones, s’han fet un lloc entre les meves llistes, sobretot gràcies a Les Anxovetes. Una de les més típiques, La balada d’en Lucas, ens connecta amb l'enyor d'un passat que la meva generació no hem conegut històricament parlant, però que també poden ser els dies de primavera, quan les platges encara són dels estudiants i els jubilats.
Quan vingueren gent de fora, gent del nord,
gent estranya que jugaven amb l'amor,
jo vaig perdre l'alegria i la pau de cada dia
i la cala que era el meu món.
Força abans, tot i ser posterior cronològicament, m’havia agafat fort per L’any dels lladregots, una cançó de Dijous Paella que té una energia i relat similar a l’havanera tradicional. D’adolescent, atret per la gresca rumbera, devia ser una de les primeres píndoles polititzades que em van dur pensar que els crits dels guiris baixant carrer avall que em desvetllaven a mitja nit les últimes setmanes del curs no eren un fet natural i inevitable.
Va ser l'any dels lladregots,
dels negocis a la platja,
de les noves construccions
que mataven mar i barques.
La mar anava callant
de vergonya i d'enyorança.
Una cançó que també ens recorda que els locals, de primeres, ens hi vam posar de grat en aquesta aventura, però que, mica en mica, l’especulació va anar penetrant fins que, quan ens n’hem volgut adonar, ja era massa tard. Passem dels forasters que “volien conèixer el mar i els pescadors i les barques” als que “duien la tempesta al cor amb motors que espetegaven”. Un primer turisme que ha retratat enguany Maria Jaume al disc Nostàlgia Airlines amb el tema Cala Rajada 1964: “En s’estiu venien cada any, cada any […] eren com una família però d’estrangers”. El miratge s’esfuma ràpid i, a la cançó següent, Hoteles, sol y playa:
Avions volant, pel cel escampant
fum a les totes i gent com a ones.
I per la mar, arriba un creuer
de quinze pisos, 100% ecofriend.
Ens ho havien advertit els Deskarats a Go to Lloret, aquest cop a ritme d’ska. “L’Europa més friki ja està aquí” i “si vols un pa amb tomàquet o ballar una sardana, no cal que t’acostis per aquí”.
Era l’any 2011 i aquest tema de Deskarats formava part del disc Festiu. Un any abans, els joves de l’Alt Maresme i la Selva marina, ens havíem passat l’estiu saltant de poble en poble al ritme del Lloret de mar, sexe droga i s’ha acabat del grup local Skandalband. Un altre advertiment prematur, prepolític -igual que la cançó, pràcticament-, que en paral·lel a les batalletes dels amics que es dedicaven a l’hosteleria, servia per seguir forjant la sospita davant el suposat Sant Grial del turisme.
Gent pels carrers
i cantonades vomitant,
el negoci del turisme
se'ns està menjant.
Més recentment, ha estat el grup mallorquí Coça el que m’ha guanyat amb una dosi de punk anti-turístic de primer ordre amb temes com Zuverkaufen o Llarg hivern.
Olor a Nivea es dematí,
se xapa es cap, abans de dormir.
Bota que bota, que botarà,
un altre guiri damunt la mar.
Si ho veuen al Daily Mail, encara un redactor escandalitzat els dedicarà una peça com la noticia esperpèntica que van dedicar al recompte de víctimes del balconing del compte de Twitter @Botquebota. Un article que, per si sol, ja és una victòria de la resistència local.
No us mentiré, aquestes piulades o cançons com les que esmentava, serveixen com canalitzador de la ràbia. No tinc clar si és bo o dolent. Ara, si en voleu proposar més, les anirem posant en una playlist per si algú l’ha de menester. Au, bon estiu!
