Hi va haver un temps en què els espanyols acudien a les últimes guerres colonials amb poques esperances de guanyar-les. Les primeres repúbliques americanes ja s’havien independitzat del vell imperi i l’efecte dòmino que desembocaria en la derrota definitiva era inevitable. Tot i així els espanyols, posseïts per l’esperit quixotesc tan característic, van preferir plantar cara, aixecar el cap i arribar fins al final.
D’aquell context va sorgir la famosa frase de “más vale honra sin barcos que barcos sin honra”, atribuïda a Casto Méndez Núñez, protagonista del conegut com a Combat de Callao que va enfrontar el Regne d’Espanya amb la República del Perú. Aquests dos noms, el del combat i el de l’almirall, formen part de la toponímia de moltes ciutats, i demostra com d’impregnat –i d’imposat– està l’imaginari colonial en cara racó de l’Estat.
La cúpula judicial no s’escapa d’aquesta lògica. De fet, en forma part i és el perfecte exemple de la supervivència d’aquest principi insubornable del nacionalisme espanyol. “Más vale honra sin barcos que barcos sin honra”.
Així s’ha demostrat aquests dies i es continuarà demostrant. Els fiscals del Suprem han decidit que no acceptaran cap mena d’aplicació de l’amnistia. Cal pensar que l’alt tribunal en el seu conjunt tampoc no ho farà. L’instructor Pablo Llarena, que duu fracassant en els seus intents de manera continuada des del 2017, és al remat un antiheroi carismàtic, perquè representa l’honra de qui persegueix els seus somnis sense renunciar a res, ni tan sols a fer el ridícul davant Europa. El seu esperit reflecteix perfectament l’ànima de l’Estat i del nacionalisme que el sustenta.
Perquè la cúpula judicial no entén de matisos, d’estratègies ni de resultats. No entén de vaixells, en definitiva. Entén “d’honra”, d’allò que considera que s’ha de fer, pete qui pete, passe el que passe, fent saltar pels aires, fins i tot, la voluntat del legislador a la qual, teòricament, es deuen els jutges. Tant fa que les possibilitats que Puigdemont té de tornar a ser president siguen mínimes, per no dir inexistents. Tant fa que, agrade o no, l’estratègia del PSOE de destensionar el conflicte haja funcionat en benefici de l’Estat espanyol. Només cal veure els últims resultats electorals per constatar-ho: la davallada de l’independentisme és indiscutible, com també ho és la millora dels resultats entre tot l’espanyolisme, des del més aparentment amable fins el més descaradament radical.
Els jutges no entenen de vaixells, només entenen d’honra. Era la lògica dels últims militars colonials espanyols, disposats a perdre-ho tot abans que arribar a pactes que els pogueren, fins i tot, beneficiar. Mentre el Regne Unit, després de segles de massacre colonial, explorava una Commonwealth amb les seues últimes possessions territorials per a garantir-se un mínim d’influència, Espanya preferia l’honra de la derrota als vaixells de l’entesa i el pacte. Mentre França, en un context idèntic, configurava les relacions amb els seus territoris d’ultramar davant la impossibilitat de retenir-los en les condicions d’èpoques anteriors, Espanya clamava contra la pérfida albión per recuperar el penyal de Gibraltar.
És la lògica espanyola. Tot o res. Blanc o negre. Honra o vaixells. Hi ha estaments, com la cúpula judicial, que encara la mantenen i la practiquen fins les últimes conseqüències. El dubte és si aquesta lògica i els seus defensors són més forts que la majoria democràtica representada al Congrés. El simple fet de dubtar-ho fa feredat.
