Poques literatures compten amb tants clàssics universals com la castellana. Clàssics forjats a còpia de personatges com l’antiheroi, perfectament representat pel Quixot; o com el sagaç que es beneficia dels seus tripijocs allunyats del sentit moral, tan característic de la picaresca. En els dos casos, malgrat el fracàs dels uns i la depravació dels altres, ambdós tipus de personatges tenen en comú la capacitat de connectar amb el seu públic fins al punt de fer-lo identificar-se amb ells.
Pablo Llarena també compta amb aquesta virtut. El resultat definitiu de la seua tasca encara és una incògnita. Però tot fa pensar que el seu treball serà aplaudit fins al final, passe el que passe. Poques veus, des del centre d’Espanya, s’han atrevit a qüestionar-lo, malgrat la seua imperícia evident. Seguir amb interès constructiu les sentències dels sistemes judicials europeus sobre l’afer Puigdemont és un pecat imperdonable que els llarenistes no poden consentir.
Si la jugada li acaba eixint bé, cosa que a dia d’avui sembla poc probable, Llarena es convertirà en un heroi típic de la picaresca. Un d’aquells personatges per als quals la finalitat justifica els mitjans, siguen els que siguen. L’engany, les trampes, el frau i la hipocresia són vàlids si del que es tracta és d’aconseguir l'objectiu.
Però si tot finalitza com es preveu, amb un desenllaç advers per als interessos del magistrat, Llarena serà un antiheroi carismàtic, respectat i protegit pels seus seguidors fidels, que no són pocs. Són, en definitiva, els de l’Espanya de sempre. Els de l’Espanya que recorda amb emoció patriòtica els perdedors de la Guerra de Cuba, de les Filipines, del Rif i de tants altres conflictes en què, malgrat la derrota humiliant, els vençuts van caure amb dignitat, sense cap voluntat de negociació ni d'entesa amb els adversaris.
No hi ha hagut encara, al centre d’Espanya, cap crítica directa, seriosa o alliçonadora contra el magistrat Llarena per part dels partits tradicionals. Perquè Llarena és el seu soldat. Mai no renunciarà als seus propòsits. La seua persistència, la seua tenacitat, el seu entestament insubornable per obtenir el cap de Puigdemont, malgrat les negatives que rep a cada intent, el converteixen en un dels seus. Un d’aquells que mai no renunciarà als seus principis, que són els de la seua parròquia. Uns principis tan forts que ningú no s’atreveix a discutir-los, a qüestionar-los o a matisar-los. Perquè a l'Espanya de sempre, això seria sinònim de traïció.
Quin dirigent polític dels partits tradicionals ha criticat, de manera directa i clara, la instrucció de Llarena contra els «sediciosos» que van fer possible l’1 d’octubre? Qui ha qüestionat els delictes pels quals Llarena reclama els exiliats, quan tots els seus companys de la justícia europea li han dit que no, que res no s’ajusta a la realitat ni a l’ordenament jurídic? Qui s’ha atrevit a posar sobre la taula que les seues exigències als tribunals europeus són improcedents, tal com li han dit de manera reiterada? Ningú. Llarena, l’antiheroi carismàtic, rep el suport dels tribunals espanyols, que confirmen que les seues euroordres de detenció són pertinents i que no hi ha res a criticar. En tot cas, el que cal és esperar que les coses es giren al seu favor per la inèrcia dels fets, qui sap si forçada per la picaresca d’un jutge malapte que, un dia, potser, trobarà una fórmula –legal o no, això no importa– que faça canviar el guió.
Però si el guió no canvia, si es confirma que Llarena no se’n sortirà, el magistrat no es podrà queixar de falta de suports. Tindrà al seu costat el Partit Popular i Vox, que no han dubtat a assegurar, tal com en el seu dia va fer Pedro Sánchez –qui, per cert, va mentir, com ara menteix Pablo Casado–, que allò de Puigdemont ho arreglaran quan ells arriben a la Moncloa. Perquè ja se sap que la justícia és independent fins que el que hi ha en joc és un principi de l’Espanya de sempre. Mentrestant, en la seua lluita, Llarena ha adquirit la gràcia del futbolista que compensa la seua inoperància amb les bones relacions que manté entre premsa i aficionats. El seu carisma té l’origen en les seues conviccions i en el seu entestament inamovible, no en la seua destresa professional ni tampoc, per descomptat, en els seus èxits.
Poques persones compten amb aquesta empara que els permet fracassar una vegada i una altra fins la derrota final. Una sort a l’abast de molts pocs. Antiheroi o murri, fracassat o vencedor, el magistrat sempre serà un dels seus. Llarena és i serà Espanya, aquella Espanya que només els representa a ells perquè no hi pot entrar ningú que no combregue amb el seu pensament rígid, retrògrad i obcecat.
