El simbolisme de Tabarca és tan elevat que l’illa, fins i tot, és element de disputa. Tabarca pertany administrativament al terme municipal d’Alacant, però se situa a ben pocs quilòmetres de Santa Pola. Fins que aquest municipi es va independitzar d’Elx l’illa plana va formar part de la capital del Baix Vinalopó. La seua proximitat ha equiparat la gastronomia tabarquina a la dels santapolers, i molts dels descendents de pobladors de l’illa viuen en aquest municipi de 30.000 habitants. Els cognoms d’origen genovès els distingeixen entre una població en què l’heterogeneïtat és cada vegada menys visible.
Sí. Agrade o no, l’heterogeneïtat és cada vegada menys visible. A Santa Pola hi conviuen estrangers, immigrants procedents d’altres punts de l’Estat que gaudeixen del litoral meridional valencià i nadius que, conscients o no, perden la singularitat en un context propici per a la lengua común. Entre els tabarquins, en canvi, l’homogeneïtat lingüística continua vigent. És una de les joies de l’illa, encara que alguns, sorprenentment, s’entesten a amagar-la mentre en reivindiquen els valors ambientals, que per descomptat cal protegir-los.
A Tabarca hi ha censats una cinquantena de veïns. Són fàcils de distingir, fonamentalment per l’idioma que parlen entre ells enmig d’una invasió turística que l’Ajuntament d’Alacant no admet a debat. Els tabarquins acudeixen al cementeri, conversen a les portes de les cases i conviuen amb discreció entre l’onada de visitants que es multiplica durant l’estiu. Els visitants no han sigut empentats a descobrir les particularitats de l’illa, que en té moltes. Una és la llengua, però no només.
Tabarca ha inspirat bones obres de narrativa, com la del tarbener castellanitzat Miguel Signes; bons treballs acadèmics, com el de José Luis González Arpide; i iniciatives socioculturals com la d’intentar incorporar les Fogueres de Sant Joan a una illa que és alacantina per decret, però no massa més que això. O sí. La llengua que es parla a Tabarca és l’alacantí més genuí que avui sobreviu encara. I és estrany que hi sobrevisca dos segles i mig després de l’arribada dels pobladors definitius que encara mantenen els cognoms. És estrany per diverses raons.
En primer lloc, perquè aquests primers pobladors no eren alacantins, sinó genovesos que van ser rescatats de l’illa quasi homònima –Tabarka, amb k– ubicada a Tunísia després que foren convertits en esclaus per un monarca musulmà. El rescat d’aquests habitants, de nacionalitat genovesa –era la segona meitat del segle XVIII i Itàlia encara no s’havia unificat– va comportar el seu trasllat a Alacant, concretament al convent de les Monges de la Sang, on es calcula que hi van restar aproximadament un any fins que foren traslladats definitivament a l’illa.
És curiós, molt curiós, que aquells genovesos exportaren la parla i l’accent dels alacantins a Tabarca. El catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, Antoni Mas, se sorprèn del fet que els tabarquins, malgrat la proximitat a Santa Pola, no adopten varietats locals com ara naixtre o coneixtre, en comptes de nàixer o conèixer, tal com tradicionalment s’ha pronunciat en aquest municipi costaner. No hi ha treball sobre Tabarca que no destaque la realitat lingüística de l’illa, perquè amagar-la és impossible i mostrar-la és inevitable.
Fins que Compromís ha emès un vídeo fent una crida –legítima i adequada– a protegir el seu entorn ambiental. I ho ha fet en castellà, segurament “para que todos nos entendamos”. O possiblement per desconeixement. La raó és indiferent, però el fet és decebedor. Fa uns dies vaig publicar un tweet posant el crit en el cel i he rebut retrets, en públic i en privat, de coneguts, saludats i anònims que m’han acusat d’intransigent. Però em negue a admetre tal acusació.
Tabarca és un símbol de la valencianitat, de l’alacantinat, de la il·licitanitat i de tot allò que ens envolta i estimem. Tabarca va ser l’illa en què els tramposos de la Restauració habilitaven els col·legis electorals per a evitar la participació ciutadana i assegurar-se la victòria als comicis a finals del XIX. Va ser l’illa en què la premsa satírica local, per a ironitzar sobre la incompetència dels polítics, projectava la construcció –amb sobrecostos interessats– d’una via ferroviària per a connectar els escassos dos quilòmetres que té de llargària. És l’illa més petita de totes les que estan poblades al Mediterrani. La que va commocionar Joan Fuster quan la va visitar amb Josep Pla abans de la irrupció del turisme i li suggeria malesa, misèria, endogàmia i llunyania. És l’illa que l’Església espanyola va intentar castellanitzar sense èxit traslladant religiosos de l’interior peninsular. És l’illa que va despertar la ironia dels alacantins quan, a les acaballes del franquisme, feien burla del règim fundant un fictici Front d’Alliberament per a independitzar Tabarca d’Espanya per la força de les armes, tal com es va veure reflectit en algunes parets. “Tabarca independent: no és una illa, és un continent”, deien alguns amb sorna.
Tabarca és un símbol indiscutible i és un dels pocs racons que encara ens retornen a allò que no volem deixar de ser. La singularitat de l’illa és tan intensa que ni el pitjor enemic de la llengua s’atreviria a castellanitzar-la. El valencianisme, amb intenció o sense, encara té menys dret a fer-ho.
