Vivim en un país en què la dreta neoliberal –i, per tant, la gran majoria dels mitjans de comunicació i dels partits polítics, fins i tot alguns que diuen ser d’esquerres– no accepta debats econòmics en què hi haja propostes de decreixement. Això no és nou, sinó de fa dècades. I és estrany que la dinàmica no canvie quan la lògica dels fets acaba llevant la raó als gurus del turbocapitalisme.
Si girem la mirada enrere només cal recordar els tocs d’alerta que alguns economistes, molts d’ells acusats de ser d’esquerres, feien sobre el perill de no frenar el creixement de la bombolla immobiliària. No cal dir que aquells consells eren censurats pels promotors d’aquest model que va acabar esclatant a finals de la primera dècada del segle XX. “Aneu en contra de l’economia”, acostumaven a dir aquells que insistien a engreixar el monstre de la rajola mentre clamaven per un Pla Hidrològic totalment inviable, mentre construïen un auditori megalòman a cada poble i mentre els boscos on es projectaven parcs d’atraccions es cremaven de manera misteriosament casual.
“Aneu en contra de l’economia”. Tant feia que la Unió Europea, la Comissió Europea o el Fons Monetari Internacional se sumaren al toc d’alerta dels acadèmics i aconsellaren una apujada considerable dels tipus d’interès per frenar la bombolla. Si la resposta als acadèmics era tan senzilla com dir-los que “aneu en contra de l’economia”, a les institucions d’àmbit internacional només calia ignorar-les. A finals de la dècada la crisi immobiliària va esclatar i els neoliberals que l’havien provocada tenien dos bocs expiatoris preparats per assenyalar-los com a culpables: Barack Obama i José Luis Rodríguez Zapatero. Als quals, per cert, no se’ls pot absoldre de responsabilitats.
Aquella crisi va enfortir el model neoliberal. La bombolla va esclatar, però el predomini del sector immobiliari i del model turístic que l’incentivava es va consolidar amb tot el que això comportava: salaris baixos, precarietat laboral, desmantellament de la indústria i arraconament de l’emprenedoria científica. “Tot és turisme”, proclamen alguns regidors dels governs locals de les ciutats costaneres del país. “El turisme és qüestió d’Estat”, va dir el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, el dia en què va ser investit. Per descomptat, plantejar una taxa turística o una diversificació tímida fa ressuscitar la vieja confiable: “aneu en contra de l’economia”. És la resposta als acadèmics acusats de ser d’esquerres que discrepen del model actual. I si la taxa turística s’aplica en desenes de ciutats europees, moltes de les quals fins i tot governades per la dreta, només cal esquivar el debat.
Portem anys en què els mitjans han parlat obertament de turismefòbia, posant el focus en els actes vandàlics o amb aparença de ser-ho per part dels grups de veïns, normalment joves i ideologitzats –un altre terme de moda, com si la ideologia fora només patrimoni dels qui discuteixen els excessos del capitalisme– que, evidentment, “estan en contra de l’economia”. I ara resulta que després de quasi una dècada de matraca neoliberal fal·laç, és el mateix PP de la ciutat de València, que hi governa amb Vox, qui anuncia mesures per a contindre els efectes del turisme i per a imposar limitacions al model. I que és el mateix PP a les Illes Balears, que governa amb el suport extern de Vox, qui també admet que hi ha un problema i que cal actuar.
Resulta que els qui “estan en contra de l’economia” tenien raó. Però aquesta raó és pòstuma i estèril. Ara tot és desert i cal reconstruir sobre el desastre que en el seu moment no van voler evitar.
