Des de fa segles el poble valencià sol anomenar amb la paraula concreta de valencià la llengua comuna dels territoris que van de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer. Les denominacions de valencià, català, andorrà, eivissenc o alguerès cal entendre-les com a noms de proximitat al territori de la llengua pròpia i compartida. La llengua en el nostre cas crea la comunitat social i uneix els pobles. Perquè cal valorar sempre la llengua pròpia com un signe positiu de la nostra comunitat social, que no separa ni crea exclusivitat. Com se sol dir, la llengua fa poble, és a dir, crea vincles, uneix, agermana, per damunt de les normals diferències socials, històriques o de mentalitats.
Curiosament la unitat de la llengua catalana, integrant les seues denominacions particulars, sempre ha estat un criteri general de l’actuació de les institucions de l’Estat Espanyol al segle XX. El primer exemple és la publicació del Catálogo de obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860, de Marià Aguiló i Fuster, obra premiada per la Biblioteca Nacional d’Espanya en un concurs públic i editada per l’Estat, a Madrid, el 1923. En plena dictadura de Primo de Rivera, es va aprovar el Reial Decret del 26 de novembre del 1926, que incloïa en la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola la creació d’una plaça d’acadèmics per a les llengües no castellanes, «para cada uno de los idiomas, catalán, con sus variantes valenciano y mallorquín, gallego y vascuence». El text oficial no té cap ambiguïtat: «Artículo 3. Se crean en la Real Academia Española tres secciones denominadas: de la lengua catalana y sus variedades valenciana y mallorquina; de la lengua gallega y de la lengua vascuence». El pare Lluís Fullana i Mira va ser el gramàtic escollit per a representar el valencià, dins la unitat del català, en la Reial Acadèmia Espanyola.
Fins i tot durant la dictadura del general Franco, en la introducció de la primera edició de la Gramática de la lengua española, que data del 1954 i fou aprovada pel Ministerio de Educación Nacional per a l'escola Primària, s’afirmava que «el conjunto de pueblos de lenguas románicas partiendo de oriente a occidente es el siguiente: Catalán, castellano y gallego-portugués en la antigua Hispania».
En l'etapa democràtica, les publicacions i activitats oficials de diverses institucions també han manifestat la unitat de la llengua catalana. Las lenguas de España és el títol del llibre editat pel Servei de Publicacions del Ministeri d'Educació (primera edició de 1977) on podem llegir: «El catalán es una lengua románica resultante de la evolución local del latín, que se habla, como nativa, en Cataluña, Baleares, gran parte del antiguo Reino de Valencia, Andorra (donde es lengua oficial), Rosellón (Francia) y la ciudad de Alguer (Cerdeña)» (pàgina 47). El centre d'idiomes de la UNED, universitat dependent del Ministeri d'Educació, ofereix des de fa dècades el curs de «catalán/valenciano». Igualment, en la pàgina de l'Institut Cervantes, en la secció «El espacio de las lenguas ibéricas», es parla del català, el gallec, el portugués i el basc.
També la Reial Acadèmia de la Història en l'obra España como nación, publicada enl'any 2000, no s'abstenia d'assenyalar la catalanitat dels escriptors nascuts al Regne de València. Tot negant la sequera literària de les terres catalanes a l'Edat Moderna, el professor Álvaro Galmés de la Fuente afirma: «Yo, estrechamente vinculado a la cultura catalana (en su vertiente mallorquina), no puedo admitir tres siglos largos de sequía intelectual. ¿Y cómo podemos admitirlo, si sólo en el siglo XVI han nacido en tierras catalanas figuras tan destacadas de la literatura como Boscán, Timoneda, Gil Polo, Guillem de Castro, Moncada o Luis Vives, auque escribiesen en español o en latín?».
Fins i tot l’àmbit judicial de l’Estat Espanyol ha actuat, quan se l’ha requerit, a favor de la unitat lingüística. Un exemple contemporani és la sentencia de Tribunal Suprem del 15 de març de 2006, que anul·lava l’ordre aberrant de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, en mans del conseller Tarancón, del PP, en la qual es revocava l’homologació de títols de valencià i català de diverses administracions publiques.
Coneixent tot els precedents de l’administració espanyola que hem citat, hom podria pensar que alguns polítics actuen simplement com a intoxicadors de l’opinió pública. És sorprenent que en discursos socials i polítics a favor de la unitat de valors de les terres de l’actual Espanya, alguns proclamen la imaginària disgregació del valencià respecte del català. Dir tal cosa és fruit de la fòbia a la diversitat lingüística.
Els discursos polítics de baixos instints, separant les germanes parles del tronc comú de la llengua catalana, són avortaments, paraules que naixen mortes incapaces de construir res de positiu. Els qui estem sempre a favor de la raó i de la vida de les llengües i de la cultura hem de proclamar els valors de les llengües pròpies, com a font d’identitat i de convivència democràtica entre els pobles.
