La nit electoral deixa el PSC com a clar guanyador d’aquestes eleccions, però encara no està gens clar que Salvador Illa puga ser investit president. Esquerra Republicana, que podria governar amb PSC i Comuns, ha assegurat a través del candidat i president en funcions Pere Aragonès que aniran a l’oposició. Mentrestant, Junts, el segon partit més votat i el més votat entre els independentistes, intentarà governar a través del president a l’exili i candidat, Carles Puigdemont, tal com va expressar interpel·lant les altres forces independentistes, que no sumen majoria i haurien d’esbrinar una fórmula que també passaria per l’entesa amb el PSC.
La investidura, per tant, no serà gens fàcil, i no seria estrany que Catalunya celebrara noves eleccions a la tardor. Abans s’haurà d’aprovar l’amnistia al Congrés dels Diputats i el president a l’exili, Carles Puigdemont, tornarà a trepitjar el sud de l’Albera protagonitzant un episodi polític històric. I mentrestant, la campanya per a les eleccions europees tornarà a elevar el to entre els rivals polítics, que enceten una nova cursa en què es faran visibles les distàncies entre Junts i ERC i també entre PSOE i PP.
Siga com siga, el que ara ha quedat clar és que aquest resultat electoral canvia la dinàmica política que es viu a Catalunya des del 2012, quan es van celebrar les primeres eleccions plebiscitàries del procés i l’antiga Convergència va poder investir el president Artur Mas amb els vots d’ERC però amb els vots negatius de la CUP, que va entrar al Parlament aquell any. Han passat 12 anys des d’aleshores i a Catalunya han canviat moltíssimes coses, i és evident que el projecte independentista no reté els suports ni genera la il·lusió que en el seu dia va generar.
Això, però, no es deu a que a Catalunya l’independentisme haja desaparegut. Les estratègies de desgast intern entre els dos partits principals s’han portat fins al límit i han acabat decebent bona part dels electors. Els últims anys l’independentisme ha viscut entre picabaralles constants i acusacions mútues que no podien tindre cap altre desenllaç que el del desgast, propiciat també per la repressió. És per això que els electors han acabant castigant aquests partits, especialment ERC, però no només, ja que la pèrdua de vots del partit representat per Pere Aragonès no s’ha traduït en una millora suficient dels resultats de Junts, que només ha guanyat tres escons dels tretze que ha perdut ERC.
Catalunya afrontarà reptes enormes els propers anys. Als problemes globals com el del canvi climàtic o l’ascens polític del populisme de dreta i d’extrema dreta –que s’ha vist també reflectit en el resultat electoral actual– cal sumar altres qüestions indefugibles com ara la sequera, el retrocés lingüístic o els excessos d’un model turístic que fa efecte arreu dels Països Catalans i es fa notar en qüestions tan elementals com les del preu de l’habitatge.
Si finalment ix un govern d’aquestes eleccions del 12 de maig, aquest govern podrà tindre les condicions per encarar aquests reptes amb garanties, sempre i quan n’hi haja voluntat. El que està clar, però, és que les prioritats hauran de ser aquestes, unides a l’aposta democràtica davant el creixement de la dreta i la ultradreta, i no les travetes mútues i les desconfiances perpetuades que han entrebancat els objectius que el catalanisme s’havia fixat en l’horitzó durant aquesta última dècada.
Els errors han de servir, fonamentalment, per a no repetir-los, i Catalunya té l’oportunitat i les condicions per continuar sent un referent democràtic, tal com ja ho ha sigut durant diferents etapes de la història. Si ara comença una nova etapa política no serà perquè Catalunya vaja a perdre aquesta condició referencial, que l’haurà de continuar distingint.
