He d’admetre que la primera volta que em suggeriren veure Això no és Suècia no vaig mostrar gaire entusiasme. No en sabia gaire i em repel·lia la idea d’una altra sèrie de famílies perfectes glorificant una maternitat plena. M’equivocava, però, de cap a peus. Perquè Això no és Suècia és un retrat càustic i mordaç sobre un model de maternitat (i paternitat, caldria afegir) impossible, que condueix a l’esquizofrènia.
És difícil no riure amb les peripècies que sobrevenen al Sam i la Mariana en el seu dia a dia: el sentiment de culpa de la mare per no ser present; la convicció del Sam que està perdent oportunitats laborals mentre vigila que en el parc infantil Max no s’obriga el cap; l’anar corrents a tot arreu, a totes hores, amb la llengua fora.
I, tot plegat, resulta punyent per qualsevol que haja exercit de pare o mare els darrers temps. Perquè la sèrie creada per Aina Clotet, Daniel González i Valentina Visoens situa davant les nostres pròpies contradiccions i misèries. No és que ser pare o mare siga més complicat ara que abans -no exagerem, tu, que estranya és la besàvia que no va veure morir al menys un dels seus plançons!- però d’un temps ençà ens hem vist inundats d’una filosofia de criança new ageque ha convertit l’experiència en una cursa cap al sacrifici. I cap al precipici emocional, sobretot, de les mares.
Lactàncies prolongades, bolquers de tela, llit familiar fins els vuit anys i mètode Montessori com a guia espiritual. No fora cas que crearem un trauma a les criatures! Ara que les prestatgeries de les llibreries van plenes de llibres sobre criança respectuosa i emocional paga la pena llegir Lina Meruane i el seu Contra los hijos, un llibre que és una clatellada a la corrent d’opinió majoritària en aquesta matèria, un crit d’advertència davant una filosofia que converteix els pares (i, especialment, les mares) en una mena d’esclaus en un imperi dominat pels fills.
Les criatures i les seues necessitats en el centre de tot. Perquè ens van vendre -i ens hem empassat- un ideal que no existeix ni pot existir per molt que les múltiples ‘professionals de la maternitat’ que han sorgit darrerament pretenguen engalipar-nos amb aquest discurs.
Té raó Diana Oliver, quan diu, a Maternidades precarias, que bona part de les dificultats que ens trobem a hores d’ara per criar es deriven d’un sistema econòmic i laboral que devora el nostre temps i s’infiltra en totes les esferes de la nostra identitat.
Però no és menys cert que som moltes les que vam caure en el parany d’una maternitat perfecta i a temps complet, incompatible amb el desenvolupament de qualsevol altra esfera de les nostres vides. Una maternitat que, en realitat, era una gàbia castradora. Però hi ha vida més enllà d’aquest model de maternitat. I és rica i plena. Admeta-m’ho sense culpabilitzar-nos i deixem-nos d’escenes ridícules com les de Sam i Mariana.
