M’estic fent un fart de recomanar Això no és Suècia, i no es pot dir que això passi gaire sovint quan es parla de sèries catalanes. El nivell d’aquesta sèrie, que tot just ha acabat la primera temporada, és excepcional. Puja el llistó de manera evident i en molts sentits. Potser el més destacat és la varietat de tons que és capaç d’adoptar en una mateixa història i com els amalgama de manera natural. Així, la sèrie explica la història d’una parella preocupada per pujar els fills de la millor manera possible que va a viure a una zona de Barcelona més propera a la natura on creuen que creixeran més lliures. Aquesta por, la de fracassar en la criança dels fills, és el tema que vertebra la sèrie i el guió hi aprofundeix de maneres diferents. En la seva vessant més còmica és una por derivada d’unes noves idees sobre la criança que són altament parodiables. I en la seva vessant més dramàtica és una por arrelada a la motxilla que els protagonistes porten de la criança que ells van rebre (cap dels dos vol fer el mateix que van fer els seus pares). Al mig de totes dues hi ha la Suècia que dona títol a la sèrie i que és una idealització d’una certa manera de fer les coses a la qual aspira el personatge que interpreta Aina Clotet. Aquesta aspiració pren forma de veïna sueca, una expat que en aparença ho fa tot bé i que és la projecció de la mare que totes les mares voldrien ser.
Aquesta trama tan aviat es tracta de manera còmica, quan és evident que la protagonista fa el ridícul obsessionant-se amb la veïna, com de manera dramàtica, quan el fill de la veïna se suïcida, cosa que augmenta la por que té la protagonista d’equivocar-se. Què va fer malament la sueca perquè el seu fill es matés? Aquesta pregunta exerceix de motor de la sèrie, de vegades amb un registre de misteri (volem saber què va passar) i alhora serveix perquè la protagonista es faci preguntes relacionades amb la criança. Cada episodi gira al voltant d’un tema que s’introdueix amb la reunió amb una terapeuta, una manera molt intel·ligent d’expandir temàticament la sèrie incloent temes com ara la conciliació o els rols de gènere dins de la criança. Al mateix temps serveix per prendre’s seriosament les pors dels personatges, de manera que la sèrie es riu de les seves dèries al mateix temps que les comprèn i les comparteix. Queda clar que l’experiència pròpia juga un paper en aquesta manera d’adreçar els conflictes dels personatges, que habiten un món que reflecteix molt bé la realitat de moltes mares i pares d’avui. És difícil no somriure per sota el nas amb determinats personatges secundaris o determinats comportaments que són un calc dels que has vist a la vida real.
La direcció naturalista també ajuda a aquesta sensació de realisme que potencia la feina, excel·lent, del repartiment. D’entrada, destaca l’espontaneïtat de Violeta Sanvisens, que interpreta la filla dels protagonistes i que és el contrapunt perfecte de la pesantor i les preocupacions dels seus pares. Però els qui carreguen la sèrie sobre les espatlles són Aina Clotet i Marcel Borràs, que tenen una química evident que dona grans moments, especialment en els últims compassos de la temporada, amb escenes com la baralla de l’últim episodi, on la sèrie sap unir drama, comèdia i emotivitat d’una manera magistral. És, potser, el moment que millor resumeix una sèrie que sempre que pot tendeix a sortir de la convenció. Al mateix temps, és una escena que està vinculada, a través d’un detall, amb l’inici de la sèrie, de manera que es produeix un tancament circular molt satisfactori. Esperem que no sigui un tancament del tot i que ja s’estigui planificant una segona temporada.
Això no és Suècia
Creadors: Aina Clotet i Sergi Cameron
Repartiment: Aina Clotet, Marcel Borràs
Temporades: 1
Plataforma: 3Cat