De vegades, en literatura, es produeixen fenòmens incomprensibles. Un títol que no havia estat llegit durant dècades passa a ser llegit i admirat per legions de lectors. Un autor (o una autora) que semblava destinat a ser percebut sempre d’una determinada manera (cursi o brutalista, clàssic o moderníssim, rupturista o tradicional) de cop passa a ser llegit més matisadament, o fins i tot de la manera contrària. En el cas de Mercè Rodoreda, el que ha passat és que la seva novel·la més hermètica, enigmàtica i inaprehensible, La mort i la primavera, inconclusa i publicada pòstumament, fins fa poc era negligida, o molt poc llegida, o considerada un cos estrany dins el corpus global rodoredià. Des que Club Editor la va reeditar el 2017, però, s’ha convertit en una novel·la llegida, venerada, molt influent. La més influent, potser, de la literatura catalana d’aquest primer quart de segle XXI. Sense La mort, no haurien estat possibles les novel·les (interessants però dispars, de vegades excel·lents i de vegades epigonals: ja veurem on queden al cap dels anys) d’una Irene Solà, un Pol Guasch, una Lucia Pietrelli o una Núria Bendicho, per dir-ne uns pocs.
Tot i que l’edició de Club Editor anava acompanyada d’un epíleg exhaustiu, meticulós i brillant d’Arnau Pons, la novel·la “estranya” de Rodoreda reclamava a crits un assaig que s’hi consagràs i l’explicàs a fons. Aquest assaig, ara, ja existeix. L’ha escrit la professora Neus Penalba (Tarragona, 1982), es titula Fam als ulls, ciment a la boca. Una lectura de ‘La mort i la primavera’ de Mercè Rodoreda (Edicions 3i4) i va ser guardonat amb l’últim Joan Fuster d’Assaig dels premis Octubre. I és, sobretot, un llibràs. Que no tan sols ajuda a llegir més a fons i amb més complexitat la novel·la sinó que a més la revaloritza. Perquè emfatitza que va ser escrita a principis dels 60 —no a finals dels 70—, perquè demostra que la poètica de la maldat i de l’abjecció no són només a La mort sinó que travessen tota l’obra rodorediana, i perquè la vincula a les expressions més modernes de la cultura i l’art europeus del seu temps.
Penalba fa una triple lectura del títol rodoredià —els grans llibres exigeixen ser llegits de diverses maneres, contradictòries i complementàries, segons com—: una lectura històrica, una d’antropològica i una de metafísica o espiritual. Fascinants i convincents totes tres, resulten especialment persuasives la lectura històrica, que connecta La mort amb la ferida bruta i incurable dels camps d’extermini nazis, i la lectura antropològica —prohibicions, ritus, tabús—, que, a més, permet a Penalba de fer una connexió entre la novel·la, l’obra plàstica de Rodoreda (innocent i salvatge, deutora de Paul Klee i Joan Miró) i la revifalla primitivista de la literatura i l’art dels anys 40 i 50 (Dubuffet, Michaux...). Per si no n’hi hagués prou, Fam als ulls, ciment a la boca està escrit en una prosa pulcra i poderosa, amb tot el rigor acadèmic, però sense caure en els encarcaraments i les fosques pedanteries de tants acadèmics.
Per cert, i parlant d’acadèmia: que una intel·lectual i professora universitària del talent de Neus Penalba no hagi pogut trobar un lloc en condicions a la universitat catalana diu coses espantoses i depriments de la universitat catalana. I de Catalunya.
